En mans de la judicatura

Cada vegada resulta més evident com allò de fer justícia està en crisi, el descrèdit de la política i la justícia van a la par. En la nostra realitat l’ increment de la “judicialització”, que ha passat als mitjans de comunicació a ocupar els titulars i l’atenció ciutadana, ha estat en gran part el resultat d’un sistema de poder basat en acords o pactes entre els dos grans partits en la conformació del poder judicial, acompanyat per les circumstàncies d’unes normes jurídiques arcaiques. El cas més cridaner d’això que acabe de manifestar es troba en la elecció dels membres del Consell General del Poder Judicial. El cas és que les interferències polítiques i l’ utilització dels tribunals són ja una constant. Dos casos recents que ens obliguen a reflexionar son el cas Oltra i el 'No cas Mazón'.

El jutge valencià Joaquim Bosch al seu llibre Jaque a la Democracia estudia les patologies del nostre sistema judicial, especialment en allò que té a veure amb les altes magistratures, qualificant la situació com “anomalia institucional en el vell continent”. Igualment, fa algunes propostes possibles de cara a millorar la situació, equiparant la magistratura espanyola a les majoritàries europees. Parlem, però, un poc sobre els efectes i les patologies. El formalisme dels procediments penals es presta a la seua utilització, ja que per un costat, l’admissió de querelles amb finalitat de destruïr a un enèmic polític, resten en mans de la discrecionalitat del jutge, i, per altre, l’allargament dels procediments en uns casos pot servir per afavorir a corruptes, cas Zaplana, o, també, a destruir a l'oponent, cas Oltra. En quant al 'No cas Mazón', ens trobem amb l’aforament, puix, com constava el jutge adés esmentat, hi ha ”sobreabundància del nombre d’aforats”, circumstància en la que s’ha emparat l'expresident de la Generalitat.

Si observem el marc més ample de l’estat, i més en concret la darrera legislatura, la dreta ha tret profit d’aquesta anomalia judicial. Per altra banda, moltes causes del passat, les que portava al llom la dreta, han restat oblidades. Amb la darrera renovació dels membres del Consell General el Poder Judicial, feta en funció del repartiment entre els dos grans partits, es tancà el debat en fals i la polèmica, donada la fràgil majoria parlamentària, sobre les reformes de calat en matèria de tribunals es va veure inviable. El fet és que a hores d’ara l'anomalia persisteix.

Tenim, doncs, que resignar-nos? Què podem fer? Aquest modest comentari intenta fer quelcom que és irrenunciable: parlar, no callar, no acceptar. Més enllà de la paraula crec que altra gent, per l'edat i el compromís ha de passar a l’acció, donant passes endavant, puix, en aquest capítol o assignatura pendent, l’interès per aconseguir una judicatura independent i neutral és un element que cridà a la coincidència, en termes de suma.