Piera, el poeta que no volia creure en la mort

Piera ja no escrivia. Polia i polia un llibre travessat en la gola i en les mans des de fa anys, però amb poques conviccions d’acabar bé aquella lluita. Qui sap? Tal vegada ens trobem alguna sorpresa d’ací uns mesos.

Piera fa temps que s’acomiadava. O l’acomiadaven, millor. Quan de temps que algú et deia que estava mal? I m’imagine el seu somriure. Piera era un malalt crònic, que és com dir un supervivent sense saber molt bé per què, un que s’acostuma a esquivar la mort fins a convertir allò extraordinari en rutina. I a no creure, de tant present.

“La mort la tinc molt present, però no li pegue voltes perquè sé que és una ximpleria. Sé que ha de vindre i sé que cada volta em queda menys. Tinc 78 anys. No em pensava mai haver arribat a una edat com aquesta”, ens deia en l’última entrevista, en octubre passat, en el seu territori en la Drova. Ho deia tranquil, sense por ni pretensions filosòfiques. I sense ganes de morir. Cap.

Fràgil i delicat, sempre, i vehement en les idees, sobretot quan tocava parlar de llengua i de política. D’identitat, a la fi.

Piera no escrivia perquè el seu món eren els sentits. El desig, l’amor, l’ànsia, la comunió amb la terra i els altres, la gent nova dels viatges. El seu món no era el dolor i la nostàlgia, per això no s’entenia ja amb la poesia. S’havien abandonat l’una a l’altre.

Piera mirava ara per les finestres. En plural. Sobretot les del seu estudi en la casa de tanta gent, cap al verd de les muntanyes. Tal vegada esperant alguna protecció, un últim refugi. I també les finestres de les pantalles, on estava l’altre món. Era el seu últim «viatge sedentari». Al final, tot és fantasia. Com no per a un que en altres circumstàncies, sense avanços, portaria quaranta anys mort.

Tot és fantasia (literatura) i compromís, amb un passat, un paisatge i una gent. I amb una llengua, que és el riu que baixa tranquil entre el passat, el paisatge i els habitants.

Estic convençut que Piera se n’ha anat amb el seu somriure pensatiu i els versos aquells del seu Teodor Llorente que tant estimava, escoltant a aquella velleta que recitava: «Dolça llengua dels meus avis. Jo no vull creure en la mort».