L’esquerra valenciana en temps d’Oltra

Mónica Oltra ha anunciat la seua intenció de presentar-se com a cap de llista de Compromís (sembla que, a més, hi anirà acompanyada d’altres partits progressistes) a les eleccions locals a la ciutat de València que tindrem si fa no fa d’ací a un any i, de sobte, l’optimisme ha tornat a l’esquerra valenciana. És de veres que Oltra, d’una banda, és un animal polític, potser l’únic que li queda a l’oposició valenciana amb capacitat d’arrossegar pràcticament tots els seus votants potencials a les urnes... i qui sap si algun de més. D’altra, la gestió municipal del PP d’aquests darrers tres anys, malgrat que no tan absolutament esgarrifosa com la protagonitzada a la Generalitat valenciana, és d’una grisor inqüestionable. Tot plegat, la possibilitat de recuperar l’alcaldia a la ciutat de València, i amb això potser tindre també una espentoneta addicional a les eleccions autonòmiques que hi ajude a la victòria de les esquerres, sembla ser a tocar.

Aquest entusiasme, que previsiblement no anirà a menys sinó in crescendo en els propers mesos, no hauria d’amagar el fet que, en el fons, les possibilitats de triomf electoral de l’esquerra valenciana, per més que evidents, no deixen de ser part d’una resposta defensiva, reactiva davant la incapacitat per la gestió i la impresentabilitat general demostrada pel PP. No hi ha encara construcció d’una alternativa potent i coherent que resultaria imprescindible per no només aconseguir el poder, sinó poder emprar-lo per buscar fites transformatives reals, en benefici de tots les valencianes i valencians.

L’experiència dels governs locals arreu de moltes ciutats i viles del país, així com al govern valencià, des de les eleccions de 2015, ens demostra que la construcció de xarxes polítiques de resistència i oposició enfront dels desgavells de la dreta valenciana i espanyola han tendit a ser l’element aglutinador clau i més eficaç de les dinàmiques polítiques progressistes recents. Tanmateix, no hi són suficients per anar més enllà de la gestió “asseadeta” del marc polític i social que les vora quatre dècades d’hegemonia electoral conservadora (malgrat alguns períodes puntuals) han acabat embastant per al nostre país. La gestió de la coalició PSPV-Compromís a la Generalitat valenciana, dita “del Botànic”, fou de fet, prou competent... però fou també, al remat, insuficient perquè la ciutadania d’esquerres també vota, amb tota la raó, perquè eixe poder ens aporte més canvis reals dels que tinguérem entre 2015 i 2023.

Amb una dinàmica reactiva es pot arribar a fer fora de les institucions governs particularment incapaços, descurats, grisos o directament indignes. Per aquesta raó, donada la radical i salvatge incompetència de la dreta valenciana actual és força possible que una mobilització reeixida com la que Oltra pot perfectament encapçalar tinga èxit. Però hi caldria alguna cosa més.

Si agafem l’exemple de les polítiques d’habitatge, no podem dir que fa una dècada la qüestió fora aliena a les preocupacions socials i polítiques de la ciutadania. De fet, la primera llei del Botànic va ser justament una ambiciosa (per a l’època, i donada la jurisprudència molt restrictiva contra aquestes iniciatives autonòmiques que en aquells moments era dominant al Tribunal Constitucional espanyol) llei per la funció social de l’habitatge, les solucions de la qual, juntament amb d’altres normes autonòmiques, han inspirat la posterior reforma estatal. Malgrat aquest fet, i la feina i voluntat dels successius responsables autonòmics, és manifest que es va fer molt menys del que calia i que, a més, les polítiques d’habitatge a escala local no hi varen acompanyar. En gran part, de fet, perquè no es va entendre que l’urbanisme a escala de planificació local ha de ser part indefugible de la solució, que s’han d’aplicar no només les solucions de sempre sinó que cal a més una repensada molt profunda i ambiciosa de la manera en què ordenem el territori i fem ciutat i dotacions al nostre país. Per poder arribar-hi, i fer-ho amb la rapidesa necessària, és essencial un pla i una idea política forta i treballada, que no pot ser només defensiva, reactiva, sinó aspirar a ser constructiva i propositiva.

El cas de l’habitatge n’és només un exemple (si més no, el més punyent) d’una situació més general. Si no volem que l’experiència de 2015 (amb totes les coses molt positives, especialment quan fem la comparança amb el que hi ha ara, que també hi foren) es repetisca, el front d’esquerres que s’està conformant per tractar de guanyar la ciutat de València i tot el país hauria de tindre clar, i treballar-ho des d’un primer moment, que no es qüestió només de mobilització sinó també de projecte diferencial. La clau de volta del futur de l’esquerra valenciana que és la candidatura de Mónica Oltra ha d’aspirar a liderar també la construcció d’aquesta alternativa, bastida entre totes i tots.