Per què ens costa tant dir “no”?

La setmana passada una amiga em contava com s’embolicava ella mateixa per no saber dir una paraula que només té dues lletres. No.

A les dones se’ns ha educat en la submissió des de fa segles. L’anomenat com a pare de la pedagogia actual, el “pensador” i misogin Rousseau que deia que a les xiquetes calia educar-les en la submissió per tal que foren obedients als homes al llarg de les seues vides. Però molt abans els filòsofs grecs ja van fomentar la idea de les dones dins de casa i sense cap participació política ni artística.

Així les coses i amb el model de socialització en la qual encara se’ns ensenya que s’espera dels homes i de les dones, continua sent relativament “normal” que, sobretot a les dones, ens continue molt dir que “no” a les propostes que ens fan els homes. I també i perquè no dir-ho també les dones, sobretot algunes amigues.

Carole Paterman que era una politòloga feminista britànica afirmava al seu llibre El contracte sexual (1988) que “la societat democràtica moderna es fonamenta en un pacte ocult entre homes que subordina les dones”. Anem veient per on van les coses? Continuem parlant en l’actualitat de “subordinació” de les dones. I Segons el diccionari de la RAE, vol dir “subjecció a l'ordre, comandament o domini d'algú”.

També Marcela Lagarde, antropòloga i investigadora feminista mexicana que va encunyar el terme “feminicidio” per parlar dels assassinats masclistes, parla en moltes ocasions de “el pacto entre caballeros para someternos a las mujeres” i va més enllà quan a més afirma que eixe pacte entre els homes el que també busca és mantindre els privilegis històrics només per haver nascut homes, com si d’un dret natural es tractara.

A més a l’Estat Espanyol amb quasi quaranta anys de dictadura feixista, es va aconseguir tornar a les dones a l’edat mitjana. Se les va privar de treballar fora de casa, amb la part socialitzadora que comporta, se les va tornar a una situació en la qual eren menors d’edat pràcticament al llarg de tota la vida. I en els casos de les dones més majors, encara es nota aquesta influència.

Hem de recordar que fins al segle XIX no vam poder estudiar a les universitats, que la socialització històrica de les dones, com he dit abans, era per a la submissió i mai per a la igualtat entre dones i homes. Perquè mentre menys instruïdes estaven, més fàcils eren de dominar.

Amb aquests antecedents encara ens estranya que a les dones ens coste dir “no”? Francament, crec que no és gens d’estranyar, malgrat que ara estem molt més formades i tenint un accés als recursos molt més fàcil del que ho van tindre les nostres mares i iaies.

Hui en dia en què, almenys en la teoria, existeix la igualtat real entre dones i homes el masclisme ha desenrotllat mecanismes molt més subtils perquè els homes retinguen els seus privilegis. Es tracta dels anomenats micromasclismes. I són, segons la definició que li va donar Luis Bonino, “comportaments, gestos i comentaris quotidians i subtils que perpetuen la desigualtat de gènere i el domini masculí sobre les dones. Encara que semblen inofensius o estan normalitzats, són estratègies subtils de control que limiten l'autonomia femenina i sostenen el masclisme.”

Com veiem, continuen presents en la nostra vida. Un exemple clar que encara es viu el dia de hui. Si una dona està parlant i un home comença a fer-ho, sempre ho farà en un to més alt per apagar la veu de la dona. En la majoria dels casos, vull pensar que no és voluntari, està arrelat a la seua socialització masculina. Per a molts d’ells és “el normal”.

En aquest punt de l’article, encara hi ha qui es pregunta, per què a les dones encara ens costa tant dir “no”?

Tot i que he donat moltes dades, en podria donar moltes, moltíssimes més perquè si una cosa m’han ensenyat els estudis feministes, és que cal donar-li la volta a tot el que ens han ensenyat i “desconstruir-nos” per buscar, a tots els àmbits de la nostra vida desmuntar mites, micromasclismes, etc. que encara justifiquen la subordinació de les dones als homes.

I hem de començar a fer-ho des d'edat ben primerenca ensenyant a les xiquetes a fer-ho, a dir “no” ben clar quan no vulguen fer alguna cosa o no fer-li un bes a algú.

Per això és tan important la coeducació a les aules que el govern valencià s’acaba de carregar de soc arrel per imposició d’aquells que enyoren que les dones ens quedem callades, a casa i sense veu. O siga els nous feixistes.

El “no” a les imposicions, així com el “sí” a la vida en llibertat plena i conscient ha de ser una de les màximes que hem d’instal·lar a les nostres vides.

I per descomptat, l’exigència continuada d’una vida lliure de violències masclistes. Això sempre!!