Carta a sant Vicent Ferrer

Sant Vicent Ferrer (València, 1350 - Vannes, 1419) va ser un dels predicadors més populars i influents de l’Europa dels segles xiv i xv. Els seus sermons, plens d’anècdotes, paràboles i imatges vivíssimes, tenen l’expressivitat dels discursos orals més abrandats i són una peça única de la literatura valenciana del seu temps.

Jordi Colomina (Alcoi, 1952) és un filòleg valencià, catedràtic jubilat de Filologia Catalana de la Universitat d'Alacant, coordinador del Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, autor d’un treball exhaustiu sobre La llengua de sant Vicent Ferrer (2021) en dos volums (Estudi lingüístic i Diccionari integral) i de l’Atles lingüístic valencià (en curs de publicació).

El Runar de Polop de la Marina (País Valencià)

abril del 2026

Venerable mestre Vicent Ferrer:

Et pose per escrit els pensaments que he tingut mentres llegia el text dels quasi tres-cents sermons teus conservats en llengua valenciana. Vaig començar a llegir-los fa ja més de cinquanta anys, quan era estudiant de filologia catalana i remenant per les llibreries de vell vaig trobar algun dels volums que va publicar Josep Sanchis Sivera. Allò va ser una revelació per a mi. Revelació no mística, sinó lingüística. Al contrari del model de llengua que llegia en els nostres escriptors clàssics, el teu era popular, vivaç, col·loquial; “el valencià que llavors es parlava” em resultava molt proper al meu. Això no era estrany perquè sempre m’he interessat per la realitat viva de l’idioma. De fet, en aquells anys finals de la carrera, ja estava enamorat de les locucions i les frases fetes (vaig fer una tesina sobre “Els modismes: estat de la qüestió”, dirigida per l’admirat Joan Solà), que en els teus sermons apareixen a bondó.

Durant anys vaig anar llegint i buidant el text d’eixos quasi tres-cents sermons, i, gràcies al teu testimoni, vaig poder aconseguir que els substantius abstractes en -ea (bellea, vellea) i en -iste (artiste, evangeliste) foren admesos en el Diccionari normatiu valencià (DNV)de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (que tinc l’honor de coordinar), al costat dels més estesos en la llengua moderna en -esa i -ista (bellesa, vellesa, artista, evengelista).

Quan s’acostaven els sis-cents anys del teu viatge des d’esta vida terrenal (1419-2019) vaig decidir destinar totes les energies que tenia llavors (havent-se publicat ja el DNV i recuperat, com a catedràtic jubilat, tot el temps disponible) a elaborar un treball que descriguera la gramàtica del teu valencià i que arreplegara tot el lèxic i la fraseologia present en els teus sermons.

Em semblà que era el millor homenatge que podia fer al teu monumental esforç d’evangelització. T’he de dir que, format durant els anys d’infància, adolescència i joventut entre els salesians, aquella fe primerenca ha anat diluint-se i a l’hora d’ara només arribe a considerar-me agnòstic. Però soc capaç de valorar l’esforç que heu fet els cristians per trobar sentit a “esta trista vida corporal”.

Llegint els teus sermons m’he pogut imaginar la potència de la teua paraula, la teua capacitat de mantindre atentes milers de persones escoltant-te. No sé si això és o no santedat, però sempre he pensat que vas ser una persona extraordinària, que creia fermament en lo que pensava i que posava veu i ànima per a comunicar-ho als seus contemporanis (i a tots els que hem tingut la sort de poder-te llegir al llarg dels anys).

Per a mi, la cosa més maravellosa ha sigut poder comprovar que les paraules i les expressions de la meua estimada llengua valenciana (que vaig rebre dels llavis dels meus pares) ja les feies servir tu fa sis-cents anys.

En els teus sermons tot el coneiximent de l’univers s’aprofita per a parlar-nos de les coses del més enllà. Aprofites el teu saber del món dels ocells per a alliçonar als capellans per a que es lleven a matines, com els rossinyols (que canten a mitja nit) o les oronetes (que ho fan ans de l’alba), per a que que no siguen pereosos com els pardals de teulada, que només canten quan ja és de dia.

En estos darrers anys de la meua vida (els jubilats tenim molt de temps lliure) m’he convertit en un bon observador del nostre satèl·lit. Per això aprecie tant les teues observacions sobre les fases lunars, comparant-les amb la Mare de Déu: “axí mateix, pots contemplar que la luna sia santa Maria, perquè hagué condicions de la luna: primo, fo nova santa Maria, axí com la luna, en lo ventre de sa mare; e, depuix, crexent, en santedat e virtuts, quan fon donada al temple; depuix, contempla que fo plena, quan fo prenyada de Jesuchrist; depuix, contempla com fo minvant, no en gràcia, mas per reputació de la gent, quan fogí en Egipte; depuix, fo retornada a la dolor de la passió de son fill, que tota se regirava en son cor de dolor, etc.; fo eclipsada, quan isqué de aquest món; perfecta és ara, en lo cel”.

Gràcies a tu, he pogut comprovar que una cançoneta que fa alguns anys encara era coneguda en la comarca a on vixc, la Marina (“la lluna, ma padrina / em fa un cos i una camisa”) ja era viva en el teu temps (“la luna de ma padrina / que·m farà cot e camisa / de cendat e de morat / que Déu me cobre de bon fat / a la porta del mercat”).

Diuen que predicant en llengua valenciana eres entés per tots els oients. No m’estranya: el valencià-català-balear era llavors (i encara ho és a l’hora d’ara), a més d’una de les dos llengües parlades en la Corona d’Aragó, una de les varietats de la gloriosa llengua dels trobadors, de la llengua d’oc. Per tant, era normal que t’entengueren en estos territoris i en els veïns. Es dona el cas d’haver-se perdut el sermó de Divendres Sant en la versió valenciana. Sortosament, Carles Brunel tingué la fortuna i l’encert de trobar i publicar la transcripció del sermó que predicares en Tolosa del Llenguadoc el 1416, que comença així: “Ayssò és lo sermó que fetz lo reverén maestre Vincén en la cioutat de Tholosa lo jorn del Divendres Saint miel ccccxvi, on és enserida tota la substança de la Passió de Nostre Senhor Jhesuchrist”

Pare Vicent, aprofite esta carta, escrita sis-cents set anys després del teu traspàs, per a mostrar-te el meu orgull de continuar parlant la teua llengua. De fet, fa cinc anys vaig encapçalar el volum a on vaig arreplegar tot el lèxic i la fraseologia dels teus sermons amb esta dedicatòria: “a tots els que encara parlen, sis-cents anys després, ençà i enllà del Pirineu, deçà i dellà del Mare Nòstrum, la bellíssima llengua valenciana de sant Vicent Ferrer”.