Raimon: del carrer Blanc al convent de Santa Clara

Xàtiva té un patrimoni històric, material i immaterial, de primer nivell; i una significació en la Història valenciana com poques ciutats en la nostra geografia. El juliol de 2020 s’hi afegia un nou valor patrimonial en subscriure un protocol d’acord entre la Generalitat, el Ministeri de Cultura, l’Ajuntament i la Diputació per tal que el rehabilitable convent de Santa Clara, del carrer Montcada, fora la seu de la Fundació Raimon i Annalisa i del Centre Raimon d’Activitats Culturals (CRAC). Era una gran notícia, que la immensa majoria de xativins i xativines aplaudia, més enllà de la seua adscripció ideològica.

No era per a menys. Un fill de Xàtiva, que havia fet arribar el nom del seu poble per tota la geografia mundial; que havia fet de la seua llengua vernacla un instrument de modernitat, de clamor per la bellesa, l’amor i la justícia; ara, deixava tot el que havia anat aconseguit en vida, el seu llegat, al poble que l’havia vist nàixer i créixer. Era un meravellós poema de la vida, amb un final feliç: del carrer Blanc, on havia nascut, al Convent de Santa Clara, on cloïa patrimonialment les seues esperances de futur.

Ho deixava tot a Xàtiva; podia haver-ho fet en algun altre lloc, però va voler fer-ho en “sa casa”, en el seu poble, a pocs metres d’on havia nascut. Amb la voluntat d’afegir visibilitat a Xàtiva en el mapa valencià –i internacional- del món de la cultural i del diàleg. La col·lecció d’art –a banda de la seua riquíssima biblioteca- que donava, tot i ser de caràcter personal, tenia un valor indubtable, amb obres d’Antoni Tàpies, Joan Miró, Antonio Saura, Eduardo Chillida, Eduardo Arroyo o Miquel Barceló, entre d’altres. També preservava financerament la viabilitat de la Fundació, que havia de gestionar el CRAC, amb tots els bens immobiliaris de Raimon i Annalisa a Barcelona i a Xàbia. Era, sens dubte, un profund acte d’amor a la seua ciutat.

Fa uns dies, a punt de començar les obres de rehabilitació del convent de Santa Clara –que han trigat més temps del que estava previst, com quasi sempre passa en aquest tipus d’iniciatives-, la Generalitat –que presideix Juan Francisco Pérez Llorca- decideix no renovar el conveni que finalment havia subscrit amb l’Ajuntament l’octubre del 2021. La raó fonamental és que vol separar el compromís de la rehabilitació del convent amb el compromís que siga la seu de la Fundació Raimon i Annalisa i del CRAC (i d’una altra part de l’edifici que aniria com a Palau de Justícia). És a dir, rehabilitar l’edifici sí, però negant que Raimon torne a ”tindre casa” a Xàtiva.

Quina relació pot tindre aquesta decisió amb el fet que Raimón fora un dels cantants més assetjats per la dictadura? El periodista Miquel Alberola ha escrit un llibre preciós sobre Raimon, Aquest jo que jo sóc (Ara llibres, 2026), en el que conclou, efectivament, que el de Xàtiva fou més assetjat pel franquisme que John Lennon per l’FBI.

No vull pensar que el PP valencià –particularment el de Xàtiva amb el xativí vicepresident del Consell José Luís Diez al capdavant- s’identifique amb les maneres de la dictadura franquista. Ni d’aquesta ni de qualsevol altra. Potser, hi ha alguna cosa de personal, que els de fora de Xàtiva no entenem? És que no el senten un dels nostres, un del poble? No serà que alguna cançó, de la cinquantena que en va fer, incomode particularment per algun motiu? Quina?

Al vent, la primera i que fou composta anant en vespa de Xàtiva a Valencia quan només tenia 19 anys, eixint de l’adolescència? Diguem no, la que rebutjava just les maneres de la dictadura? O les altres cançons cíviques, que parlaven de pau, de lluitar contra la por i les injustícies? Som al 2026, amb una democràcia i un autogovern valencià –que ell somiava- que regenta actualment el propi PP. On està el problema?

Perquè no seran les delicioses cançons d’amor –sempre amb Annalisa com a subjecte del seu voler- o la dedicada a sa mare i al carrer Blanc? O les que rescaten la memòria dels poetes en la nostra llengua, des de Salvador Espriu als clàssics valencianes del nostre Segle d’Or, com Ausiàs March? Quants valencians –i catalans- han sabut d’aquest tresor literari ben nostrat gràcies a Raimon?

O és que s’està ignorant que fou Raimon el primer valencià, cantant en valencià, que actuà a l’Olympia de Paris, la més important catedral musical europea; en actuacions –en va fer més- que l’homologava als millors cantants en francès i anglès? Recorde l’emoció d’un servidor, encara adolescent, quan trobí un disc d’un cantant valencià, en valencià, en un aparador dels grans magatzem parisencs Samaritaine de Paris, l’estiu de 1966. Era del cantant que l’estiu anterior havia passat per l’entaulat de les festes majors de Rocafort, el meu poble: un tal Raimon. O, quan anys més tard, triomfà sense pal·liatius en els escenaris japonesos o americans. Tot viscut des de l’experiència de passar del solitari acompanyament de la seua guitarra a l’orquestral, cada vegada més complex i enriquidor musicalment. Fet que sempre havia desitjat i que, finalment, va aconseguir.

Sincerament, no ho acabe d’entendre. Quina ofuscació pot haver en les ments d’alguns governants per a dificultar que Raimon torne a casa? Quants artistes han pogut superar les limitacions ideològiques d’uns i altres per a aconseguir ser patrimoni de tots i totes?

Raimon ho hauria de ser, per mèrits propis, per a tots els valencians i, especialment, per al poble de Xàtiva. Quina meravella que, en tota la seua trajectòria, sempre haja cantat amb l’accent valencià de Xàtiva. Sempre; fins i tot, quan, per raons professionals, ha hagut de viure molt de temps fora de les terres valencianes.

Espere que el trellat torne als gestors d’aquest desficaci (es pot dir d’una altra manera?) i Raimon puga fer el camí que porta del carrer Blanc al convent de Santa Clara, amb la motxilla plena d’experiències i de vivències com pocs valencians han tingut, i que això puga ser gaudit per les presents i futures generacions de socarrats, que ben orgullosos n’estaran.