Deu anys!

Doncs sí, sembla que va ser ahir quan Isabel i jo vam coincidir en una taula redona pel 8 de març per parlar de llenguatge inclusiu i vam entaular relació. De vegades les coses que ens passen a la vida ixen de moments inesperats o casuals i aquest podria ser un d’ells.

Els primers dos anys va ser cada mes. Després ja van demanar que posara nom a la columna i va passar a ser cada quinze dies i al cap d’un temps que ja no recorde, va ser setmanal. I així continua.

Tot i que essencialment soc la mateixa persona, el temps passa i va fent-ne de les seues. El compromís feminista s’ha assentat i encara que coste de creure, ha augmentat davant noves realitats com el treball fet en les situacions de les dones majors, o en l’augment de coneixements sobre les aportacions que ha fet el feminisme espanyol i les seues lluites, a l’Estat Espanyol per a la consolidació i la millora del sistema democràtic.

Només en aquests dos temes donarien per nombrosos articles. Però això ja anirà aplegant.

Escriure per a un mitjà de referència com ho és el Levante-EMV.com, entre altres coses, m’obliga a mirar i a analitzar la quotidianitat i la realitat del dia a dia. Em fa pensar en realitats paral·leles i exercitar el pensament crític que quasi forma part del meu ADN.

Si el feminisme és alguna cosa sense la qual no podria viure, la política i el sindicalisme de classe porten en la meua vida d'ençà que tinc ús de raó. En casa dels meus pares des de sempre, fins i tot en la clandestinitat ja hi havien, amagats com es pot imaginar, documents del PCE.

Als pitjors moments de la meua vida en aquests deu anys, per malalties, desamors, morts d’éssers estimats, trencament amb gent estimada, etc., escriure per al periòdic, sempre m’ha ancorat, no sols a la vida, també a l’obligatorietat d’escoltar informatius en ràdio i televisió i comparar. M’ha “forçat” a buscar dades i a desconfiar de la meua memòria que sempre ha estat prou bona, però que últimament està un poc pitjor. Coses de l'edat, vull pensar.

En aquests anys no he deixat d’escriure mai, ni en vacances. Ho necessitava. Sols en dues ocasions he faltat a la meua cita setmanal dels dijous. En una ocasió per hospitalització i en l’altra per la mort del meu pare. És massa important per a mi escriure.

Hui en dia no està el món per a tirar massa focs d’artifici d’alegria, però tot i considerar que, com diu el meu amic Germán, visquen en una societat malalta, sé que hi ha espais on encara es pot trobar la pau i on reivindicar l’alegria de viure, perquè viure és una joia. Malgrat tot, és una joia.

Fa uns dies dinava amb un gran amic i estàvem a la terrassa del restaurant. Ell va entrar un moment i em vaig quedar sola a la terrassa. Feia un dia estiuenc, però feia un poc d’aire que alleugerava un dia de calor.

Casualment, vaig mirar la copa de l’arbre que tenia davant. La part més alta de les branques “ballava” al compàs que l’aire li marcava. Em va vindre un pensament al cap “un instant de felicitat que ja ningú em podrà treure”. Doncs fa un any segurament no m’haguera parat a mirar el ball de les branques. Ara sí.

Haver-me enriquit al si d’una família amb fort arrelament polític d’esquerres. Després, amb molts anys de militància sindical. Haver estat la delegada de personal més jove a les primeres eleccions sindicals de la Generalitat valenciana. Haver estat quatre anys regidora del meu poble i segona tinent d’alcaldia en un govern tripartit. Estudiar, i continuar fent-ho, al llarg dels anys teoria feminista, em dona un bagatge, podríem dir que una mica "peculiar".

Si a tot això li afegim el fet de tindre una columna setmanal, cada dijous al periòdic de referència de la Comunitat, es podria dir que tinc motius per a sentir-me una dona afortunada. I així ho visc d’ençà que vaig prendre consciència que tot era molt fugaç, però que eixa “finestreta” de cada dijous m’arrela i m’obliga com deia abans, a mirar i a veure perquè en massa ocasions no és el mateix.

No puc sinó agrair a totes les persones que han confiat en mi al llarg d’aquests anys. Persones dirigents del periòdic que han passat, altres que continuen. 

Vull agrair, sobretot, a les persones que cada setmana es molesten en saber el que pense sobre el tema triat. A les que per canals privats m’envien els seus comentaris. A aquelles que de vegades em proposen algun tema. A totes elles, a totes vosaltres MOLTÍSSIMES GRÀCIES!!!

Ara esperem que puga'm continuar deu anys més amb aquesta finestra que hem anat construint un poc entre totes i tots. Serà tot un repte, però, per a què estan els reptes? Per intentar superar-los

De nou MOLTÍSSIMES GRÀCIES A TOTES I TOTS!!!