Pérez Casado: de fusterià a alcalde

Al llibre pòstum Agraït a la vida, Ricard Pérez Casado reivindica els arrels “fusterians”, amb la seua incorporació a allò que esdevindria per un curt període el Partit Socialista Valencià (PSV), espai en el que coincidírem “fent país”, fins la crisi que conduiria a la seua dissolució el 1970. Després d’uns anys d’activitat professional Ricard, que sempre mantinguè el seu compromís amb el valencianisme i l’esquerra, a l'estiu del 1975 s’afilià al PCE i, més tard, ho feu al PSOE el 1978, de la mà del qual arribaria a ser alcalde del Cap i Casal del 1979 fins el 1989, data en que dimitiria a causa d’una crisi interna.

Fins ara, poc s’ha dit sobre aquella primera experiència política de Ricard. Al llibre esmentat, però, el nostre amic s’esplaia i dona detalls de la citada praxis, gran part de la qual es materialitzà a Catalunya, on feia de representar del PSV, mantenint vincles amb altre partit equivalent al nostre, el Moviment Socialista de Catalunya, que aleshores, anys 60, juntament amb altres grups intentaven bastir un socialisme federalista.

En relació a l’esmentat projecte, Ricard diu: “El PSV s’originà en un grupet reduït d’ estudiants universitaris , els quals, a finals els cinquanta i començament dels seixanta, s’en deien en traducció banal, “inquietos”; catòlics desenganyats del nacionalcatolicisme o d’altres procedències que es trobaven en contra del franquisme, sovint practicat pels seus pares”... i segueix: “A poc a poc, anaven dibuixant-se algunes línees del futur al PSV: una més decantada cap al socialisme i una altra més nacionalista, amb tendència cap a la dreta del reformisme cristià, inspirada en el pensament de Mounier...“ Les eixides dels militants anaren traçant camins diversos. "Alguns s’incorporem al PCE, altres cercaren nous grups o grupets com Germania Socialista. El nacionalistes s’aferraren al pujolisme en totes les seus variants...” Finalment diu: “El PSV fou dissolt definitivament a casa del meu cunyat Josep Lluis Blasco Estellés, al carrer Dario de Valcarcel..” Allò que Ricard, però, no ens aclareix és la seua posició en tal cruïlla. El lector, doncs, pot deduir que restaria en l’ambigüitat, una característica del valencianisme nascut als seixanta, puix ha navegat entre fer país i el realisme de fer política, o siga, allò que és possible, com podem apreciar amb la gestió feta per Ricard com “alcalde” .

D’especial interès son les pàgines que l’autor dedica a Fuster, i tanmateix als “fusterians” més dogmàtics i intransigents, dient com el relat oficial, però, ha fet del nostre escriptor un doctrinari. Sense renunciar a l’obra de l'il·lustre suecà, Ricard insistirà críticament en un condicionant de la seua visió del país. “Fuster era una gran lector, tancat al seu poble, un poble pendent de la riuades i dels preus de l’arròs. Sempre el guiava una idea persistent: la necessitat d’ una burgesia industrial innovadora i culta, capaç de dreçar una vida conservadora en la política i, alhora, liberal en les formes i en la cultura. Aquest és el gran engany, al qual també he contribuït”.