La Unió Europea en la cruïlla

La creació del Mercat Comú Europeu va suposar una revolució lenta i silenciosa. Després d’una guerra ‘total’, amb aniquilació i genocidi inclòs, s’inaugurava un temps de pau: una ‘excepció meravellosa’, en paraules de Frank Walter Steinmeier.

La Segona Guerra Mundial semblava esdevenir un absurd, el qual prendria sentit amb el ‘llarg camí d’Europa cap a la pau’. Segons James Sheechan, la peculiaritat a partir d’aquesta guerra es troba en una ‘via europea especial de desmilitarització social cap a una pau perllongada, derivada d’una guerra catastròfica’. Fet i fet, fins ara mateix, la mentalitat bel·licista es considera impròpia de la nostra època.

A Europa, ja fa temps vam renunciar a l’imperialisme i vam introduir una cultura de pau fonamentada en la democràcia, els drets humans i la legalitat internacional. Una legalitat que finalment, amb dificultats, es va imposar en les guerres balcàniques de l’antiga Iugoslàvia.

Potser aquest ‘invent’ supranacional haja estat l’aportació més important d’Europa a la història mundial per tal de moderar el seu propi model d’èxit.

No obstant aqueixos antecedents, els quals dibuixava Dieter Langewiesche en el seu llibre Una dura maestra: las guerras de Europa en el mundo moderno (València: PUV, 2026), és evident que, com apunta Sami Naïr, Europa es troba encadenada i tensionada per unes polítiques en les quals es deixa notar la inconsistència de l’eix París-Berlin, el fracàs d’integrar Rússia en un esquema de seguretat europea (en bona mida per la pressió dels EEUU) així com l’impuls bel·licista dels països fronterers i propers a una Rússia ressentida.

El pla Rearm Europe per al 2030 suposa un gir total en la política de la UE. Els líders de l’Alemanya o de la França actuals parlen clarament de rearmament i alguns militars, com ara Fabien Mandon, cap de l’estat major francés, reclamen sacrificis com el de perdre els nostres fills pel conflicte amb Rússia.

Deia recentment Jurgen Habermas, poc abans de morir, que al temps que els EEUU viuen una decadència i Rússia és presa d’un sentiment de revenja, l’occident europeu manca d’orientació. I és ben cert.

Europa avui es troba embarcada en un projecte armamentista contrari a l’esperit pacífic que s’havia construït al llarg de dècades. Ara mateix, la UE recau sobre una Europa tecnocràtica, sense legitimitat democràtica i que des dels anys 1980 va abandonar el seu sentit social per derivar cap al neoliberalisme. Sense legitimitat sociopolítica i desorientada, no obstant, aquests són moments difícils en els quals cal fer propostes agosarades, exercir lideratges potents i presentar projectes de futur, il·lusionants, que superen la reacció nacionalista-defensiva, agressiva i postfeixista que tempta molts ciutadans i polítics. Malgrat la complexitat del panorama, desmarcar-se de la guerra d’orient mitjà i reconduir-la hauria de ser un repte per plantejar un full de ruta més enllà dels regatejos a curt termini. Com també, salvant les distàncies, caldria reconduir la guerra d’Ucraïna.

Serà cert, com planteja Rafael Poch, que tant a Washington com a Brussel·les no hi ha estratègia, sinó més aviat un quadre de decadència tardo-romana a càrrec de polítics obsessionats amb la imatge i la comunicació, voltats d’un complex mediàtic i pseudoacadèmic corrupte i servil, la qual cosa justifica la nostàlgia dels predecessors dels anys 1960, 70 i 80 ? On és el mètode i la planificació?

Hi haurà algú capaç de no perdre la perspectiva fundacional, consolidar els èxits i les democràcies, obrir-se com es va fer el 2023 per fer front a la crisi del deute, fer cas (fins i tot) a alguns dels plantejaments de Mario Draghi, reviscolar l’Organització per a la seguretat i la Cooperació Europea (OSCE), resistir front al bel·licisme i jugar amb intel·ligència entre els imperialismes del present? No és gens fàcil, ja ho sabem, però sí ben necessari i urgent.