El papa Francesc, un papa de frontera

El 21 d’abril de 2025 , hui fa un any, va morir el papa Francesc, el papa “revolucionari”, el papa de la “Perestroika”, el papa dels pobres. Francesc, el papa de les perifèries, va renovar la manera de fer del Vaticà i després d’un llarg hivern eclesial, el papa Bergoglio, que venia del Tercer Món, ens va portar un aire fresc, una nova primavera, semblant a la del papa Joan XXIII.

La denúncia del papa Francesc del capitalisme salvatge i el fet que diguera que no és una papa de dretes, va fer que els sectors més ultraconservadors el qualificaren de marxista! De fet, van ser diversos els “míssils” llançats contra el papa Bergoglio, tant des de la dreta ultracatòlica de l’Església, l’anomenat “cristofeixisme”, com també des dels partits més ultres i els governs més conservadors del món. És el mateix que ara estem veient amb els atacs que rep el papa Lleó, que està en la línia del papa Francesc, per part de Trump i altres líders reaccionaris, contraris a la pau. Per això el papa Francesc va ser atacat durament per l’ultradreta eclesial i política, que el qualificà de marxista i peronista, simplement perquè el papa Bergoglio va ser fidel i l’Evangeli i no adulà ni el poder econòmic, ni el polític, ni encara menys el poder clerical, que, subterràniament, o no tant, mou els fils al Vaticà, amb impunitat i indecència.

Francesc va ser un papa que remogué consciències i obrí noves fronteres. Per això ens va deixar, amb el seu ministeri com a bisbe de Roma, una empremta lluminosa, amb el seu somriure, la seua tendresa i alhora amb la seua valentia profètica denunciant la violència i les guerres, l’egoisme, el clericalisme i l’economia que mata. Francesc insistí també molt en la importància de defendre la casa comuna i protegir el medi ambient.

I és que el discurs de Francesc, basat en la doctrina social de l’Església, i expressat en paraules contundents i entenedores, posava de manifest que els diners només tenen sentit, quan estan al servei de les persones i especialment, al servei dels més necessitats. El papa va fer una denúncia clara de qualsevol sistema polític i econòmic que no estiguera a favor dels altres, i per això la seua crítica severa al capitalisme salvatge.

Degut a seua etapa renovadora, fins i tot David Fernàndez, exdiputat de la CUP al Parlament de Catalunya, deia: “No sé si el discurs del papa es pot qualificar d’anticapitalista. No ho és nítidament, però sí que és cert que connecta amb una tradició de base de l’Església molt perseguida, amb símbols com Casaldàliga i Leonardo Boff. El seu discurs és innovador, contrari a moltes coses”.

Elegit persona de l’any per la revista Time i pel diari Le Monde, el papa Francesc va sorprendre el món amb idees fortes i valentes, audaces i clares, com el deure de la solidaritat i el de la justícia social. Per això el papa Bergoglio va demanar polítiques que “atenuen l’excessiu desequilibri de les rendes” i també apel·là al desarmament nuclear i a la no-proliferació armamentística.

Igualment, el papa Francesc va exigir tolerància zero amb la pederàstia. De fet, el papa va cessar alguns bisbes encausats com a pederastes i va demanar una justícia a favor de les víctimes.

El papa Francesc va reformular amb energia els principis de la Doctrina Social de l’Església, adaptant-los a l’actual globalització.

Francesc va denunciar també el tràfic de persones amb l’objectiu d’explotar-les laboralment o sexualment, “”una forma d’esclavitud cada vegada més estesa i que afecta tots els països”. El papa va criticar amb duresa l’existència de “milions de víctimes de treball forçat, de tràfic de persones per a mà d’obra”, un fet que és una violació dels drets humans, una vergonya i un crim contra la humanitat.

Senzill, humil, lliure i afectuós, el papa Francesc va ser un home que somreia, que abraçava els malalts i que intentà netejar la Cúria. I és que Francesc no volia carrerisme al si de l’Església i per això va demanar als capellans, bisbes i cardenals, que foren servidors, no patrons. I encara, deia als cardenals: “El cardenal entra a l’Església de Roma, no a una cort”.

Francesc voli una Església que no caiguera en la corrupció, ni en la hipocresia. Una Església que no es tancara en ella mateixa. Una Església que eixira de si mateixa per anar a les perifèries. Una Església que no fóra autorreferencial, ja que així es cau en el narcisisme.

Comprensiu i obert, Francesc també va canviar la manera de vore l’Església, tant pel que feia als homosexuals (“qui sóc jo per jutjar-los?”, deia el papa) o als divorciats tornats a casar.

Francesc volia una Església que no buscara honors i privilegis, sinó que aprenguera a ser servidora del món. Una Església que estiguera a prop dels més pobres, dels desvalguts i dels últims de la societat. Una Església que buscara nous camins i que dialogara amb tots, fins i tot amb els adversaris!! O més i tot, amb els adversaris!! El papa Francesc volia una Església que escoltara sense jutjar, que perdonara sense condemnar, que fóra capaç d’acollir sense discriminar. Una Església que, afable i amable, fóra signe de pau i d’esperança per al nostre món! No signe de condemna i d’intransigència!!

Per això, un any després de la seua mort, donem gràcies a Déu pel ministeri petrí del papa Francesc, per la seua bondat, per la seua tendresa i pel seu amor als pobres i als desvalguts. I per fer de l’Església, no un lloc tancat, rígid i excloent, sinó una llar oberta a tothom, acollidora, mare i mestra, hospital de campanya per als ferits i abatuts i font d’esperança, de consol i de pau per a tots els qui sofreixen.

Francesc va ser un papa proper, humà, pare i germà alhora. Va ser un home que en la seua vida encarnà l’Evangeli amb gestos concrets i no amb rituals buits. Ja des de la seua primera aparició a la plaça de Sant Pere, el 13 de març de 2013, acabat de ser elegit, es deslliurà de vestits, ornaments i privilegis i amb la seua vida senzilla i humil, ens mostrà que la santedat no es troba en la magnificència, en les aparences i en la pompa, sinó en la proximitat amb el poble. El papa Francesc, un home ple de bondat, defensà els presos i els ancians, els jóvens, els immigrants i els malalts, denuncià la pederàstia al si de l’Església, reconegué i valorà la dignitat de la dona i acollí persones de diversa orientació sexual. També obrí els braços i el cor a teòlegs que havien estat censurats, silenciats o represaliats i per tant, apartats de les seues càtedres per una jerarquia rígida i sense entranyes.

Francesc va ser el papa que va posar l’Evangeli al cor del poble i els pobres al centre de l’Església. Per això som molts els qui reconeixem Francesc com a sant, que a la presència de Déu intercedeix per nosaltres. Perquè és en la consciència de molts cristians, que veiem el papa Francesc com a benaurat entre els sants, sense que hàgem d’esperar a que oficialment siga canonitzat.