Altes, rosses i boniques

Tots els que tenim ja una edat recordem perfectament la pel·lícula El turismo es un gran invento, rodada al caliu del España es diferente promogut per aquell gran demòcrata que va ser don Manuel Fraga Iribarne, on Paco Martínez Soria cridava: "Que vienen las suecas!!"

Els españolitos – enormes, bajitos – estàvem llavors escapant de la nit fosca i amarga dels anys de la fam de la postguerra, els quaranta, i s’abocàvem en els cinquanta a una tímida transició passant de l’autarquia a una certa obertura econòmica que va cristal·litzar en el Pla d’Estabilització de 1959. Eren els anys en què Ava Gardner ballava descalça damunt de les taules dels tablaos flamencs mentre li feia carantoines al matador Dominguín en la barra de Chicote. Ai, quins temps més feliços!

Aquelles dones estrangeres tan inaccessibles per al comú dels espanyols han esdevingut a dies d’ara en equatorianes que cuiden els nostres majors o romaneses que es desllomen netejant vint habitacions d’hotel diàries en jornades inacabables que les provoquen dolors crònics. Per no parlar de les nigerianes que malviuen a les rotondes dels polígons industrials oferint l’única mercancía de la que disposen per tal d’enviar uns pocs euros a les seues famílies.

Tot açò ens ve al pèl per tal de parlar de l’última boutade que se’ls ha ocorregut als miserables –no hi ha una altra paraula– de Vox. La prioritat nacional. És a dir a l'Una, Grande y Libre de la mà alçada de tota la vida han afegit de la seua collita un y Nuestra tan rotund com una bala de canó. Que quede ben clar que no compartirem els nostres rosegons de pa amb ningú. O com ha deixat palés la portaveu de Vox Pepa Millán, que els serveis socials que hem construït a base de l’esforç dels nostres avantpassats –espanyols, per suposat– no es saturen pels que han vingut al nostre país només a xuclar de la mamella pública. Li ha faltat dir -oblit imperdonable- que la immensa majoria d’aquests estrangers cotitzen a la seguretat social i tenen una vida laboral considerablement més llarga que la del seu cap de files, un que sí que ha viscut tota la vida de la mamandurria i l’enxufisme. Però allò que els importa és que cale en el seu electorat el missatge de què ells sí que es preocupen pels autèntics espanyols mentre els rojos volen regalar el país a mores amb burca i constructors de mesquites. Què més dona escampar rumors falsos si, com va dir l’inefable MAR, en política la mentida no és il·legal. Què creieu que som els dirigents de Vox, notaris? No, home, no.

Afortunadament, permeteu la ironia, el PP ha matisat aquesta burrada i ha dit la seua. Sí, però no. Sí a España para los españoles – per governar en coalició amb el dimoni és el peatge que cal pagar– però no a deixar fora a tots els estrangers. La prioritat nacional del PP només deixa fora a aquells que no puguen demostrar un arrelament al nostre país. Si l’arrelament i l’espanyolitat es demostra pujant la persiana a les sis del matí o cridant-li a l’àrbitre fill de puta és una cosa que ja no acaba de quedar-nos molt clara als altres. Al cap i a la fi ambdues són típiques de l’essència hispànica, la primera més o menys però la segona, ai la segona, amb eixa tens assegurat el DNI directe!

En altres ocasions ja hem assenyalat que Vox està menjant-li la torrada al PP, expert en arrossegar els peus davant els d’Abascal. L’Estat autonòmic, les llengües cooficials, la memòria històrica són temes on els populars naveguen quan no directament s’enfonsen sense tindre una veu ni un discurs propis que els diferencie de l’extrema dreta. Vox, qual cu-cut intrús al niu del PP, ha fet fora els ous ideològics populars i ha clavat els seus, mimetitzant-los de tal manera que ja són indistingibles.

El camí de pactes de govern ignominiosos que varen inaugurar Mazón i Pérez-Llorca al País Valencià és ara una transitadíssima autovia per on el bòlids de Guardiola i Azcón - i prompte el de Mañueco - van a tota màquina. Falta saber si Moreno Bonilla - l’home feliç si no fos per aquella menudesa dels càncers de mama - s’unirà a la caravana o continuarà trotant en solitari.

L’extrema dreta porta temps esmolant les ungles perquè ja es veuen asseguts a la taula de caoba del Consell de Ministres. No serà Defensa ni Economia però tal volta Agricultura, qui sap si Habitatge… Saliven com el gos de Pàvlov somniant en Cultura , Igualtat o Assumptes Socials. Ahí sí que podrien rebentar la casa des de dins. Al temps. I ja estan marcant territori, ensenyant les dents i pixant en tots els arbres. Dins de res la pudor serà inaguantable i no podrem dir que no l’havíem feta olor.

Tots recordem el personatge que va fer immortal José Luis López-Vázquez en Atraco a las tres quan l’exuberant Katia Loritz -també alta, també rossa i també bonica- entra al banc a obrir un compte corrent i López-Vázquez li amolla: "Fernando Galindo, un admirador, un amigo, un esclavo, un siervo".

A estes alçades de la pel·lícula no sabem si Feijoo admira o no a Abascal, però de la resta no tenim cap dubte!