Prenyar el 25 d’abril de cultura política federalista

Un any més, i ja en van dos, este 25 d’abril les Corts Valencianes oblidaran commemorar una efemèride cabdal per al poble valencià. La dita 'Quan el mal ve d’Almansa a tots alcança' no manca de raó! Constata en la nostra història col·lectiva allò que tant s’estila ara mateix: l’imperi del realisme polític de la força. Renunciar a pentinar la història a contrapèl de les lectures d’unificació nacionalista dels Estats-nació, com diria Walter Benjamin, així com, segons la recent jurisprudència del Tribunal Constitucional espanyol, asseverar la vigència normativa de la Nova Planta borbònica per a negar la recuperació efectiva del Dret Civil foral valencià, donen raó als que afirmen la competència desaforada, fins i tot violenta, com a forma quasi única d’interacció humana i, en conseqüència, la consolidació imperativa i institucionalitzada d’allò aconseguit per mitjà de la guerra, por justo derecho de conquista. València, el nostre país, és doncs un correlat, una víctima més, dels abusos de la voluntat de poder sense regnes.

El nou desordre mundial, que està transmutant la globalització neoliberal, afaiçona un món multipolar de poques potències hegemòniques a la cerca d’afermar zones d’influència exclusives, seguint una lògica bel·licista i de negació de les normes que ordenen la societat internacional. Així, la lògica política amic-enemic de Carl Schmitt regna des del terror cruel i l’anomia enmig de la fragmentació caòtica i la conflictivitat com a pretesa normalitat natural de la vida humana. No per casualitat, l’intent arrogant i hostil de domini sobre Europa per part dels EUA (aplicant l’antic divideix i venceràs) busca esmicolar la unitat supranacional aconseguida pel Vell Continent durant la segona postguerra (amb ajuda llavors dels propis nord-americans immersos en la Guerra Freda contra la URSS), projectant, com a substitució afeblidora, uns renovellats nacionalismes excloents d’Estat-nació tan desitjats per la dreta radical nostrada. Tanmateix, la nostàlgia d’aquell Estat modern amb un poder de decisió autosuficient i independent dins les seues fronteres territorials és ja, sens dubte, un miratge anacrònic tant per a una dreta enyoradissa d’una uniformitat ètnica i moralment cohesionada com per a una esquerra colpida per la degradació del Welfare State, enmig de creixents desigualtats socioeconòmiques, i per la manca de solidaritat de les classes més desafavorides. Cal convèncer-nos! Des de la perspectiva europea, l’alternativa passa per acceptar que la multiculturalitat i la injustícia social sols poden ser abordades des d’estructures polítiques democràtiques articulades en formes de governança multinivell; complexes, això sí, però molt més adequades, en clau de subsidiarietat, per a fer front tant a reptes globals per damunt de l’Estat (canvi climàtic, garantia de la pau, defensa comuna...) com a accions per baix de l’Estat en plànols regionals i locals més acostats a la realitat viscuda per la ciutadania.

Aquella famosa predicció admonitòria de Proudhon “el segle XX serà el segle de les federacions o la humanitat viurà un purgatori de mil anys”, sembla ara, més aïna, una profecia en camí de complir-se a la llum de l’acceleració dels esdeveniments històrics. Tot i així, enfront del bel·licista si vis pacem, para bellum, i en espera d’una resposta ben consistent i no populista de l’esquerra a aquella crida providencial a l’Indignez-vous! d’Stéphane Hessel (2010) davant la crisi del 2008, l’ordo amoris universalista sense exclusions de l’humanisme cristià propi de Francesc i Lleó XIV orienta amb fermesa a creients i no creients envers la divisa si vis pacem, para pacem. Des d’una visió ni individualista ni col·lectivista de l’ésser humà, si la persona és un ésser social per naturalesa amb una igual dignitat individual, això significa subratllar la seua dimensió relacional i intersubjectiva. Significa, doncs, que cal buscar la pau en un equilibri constructiu entre cooperació i competència a tall de justa mesura que cal reajustar contínuament, sense descans. La pau no es troba en un irenisme estàtic. No, de cap manera. Dit en un llenguatge laic i cívic, hereu de la tradició il·lustrada però obert a un humanisme resistent al repte transhumanista dels tecnooligarques, la pau cal trobar-la en un control del poder i de la conflictivitat social basat en principis de justícia i en normes imperatives amb sanció en cas d’incompliment, com garanteix, a nivell intern, l’Estat social i democràtic de Dret enfront de l’autoritarisme il·liberal de l’home fort, desitjós de poder sense límits ni contrapesos. I com garanteix també, de forma necessàriament complementària, el Dret Internacional Públic contemporani posterior a 1945 i el multilateralisme en l’esfera de les relacions internacionals; necessitats de reforma, sens dubte, però per a enfortir-los, no per a desballestar-los en caiguda lliure cap a eixe infern hobbesià de la guerra de tots contra tots.

En octubre de 2025, a mode de testament vital, el poeta Josep Piera afirmà a Levante-EMV amb claredat esfereïdora: “Els valencians tenim una identitat, però no la volem”. Les Corts Valencianes, per segon any consecutiu, han decidit continuar el solc de l’oblit de la identitat nostrada... tapant la memòria de fets inqüestionables que cal recordar. Malgrat tot, cal ser conscients que cultivar la identitat d’una nacionalitat històrica com la valenciana amb autogovern propi i capacitat legislativa passa, no per tirar-se pedres a la pròpia teulada, sinó, més bé, per dignificar i estimar les institucions com a element clau d’unió comunitària i futur col·lectiu, amb una perspectiva integral de la complexitat social, des de l’arrelament a la història, llengua i cultura compartides amb altres pobles hispànics i amb un zel actiu per defendre els interessos i necessitats de tota la nostra gent. Una via institucionalista, doncs, dins d’una cultura política federalista compartida amb la resta de les Espanyes i amb Europa; sense caure ni en etnicismes lingüístics de caire romàntic a l’hora de definir la nació dels valencians (Joan Fuster em perdone!), ni en un liberalisme jacobí absort en la voluntat del ciutadà però sense sensibilitat històrico-cultural. En eixa tasca de construcció de la valencianitat no sols compta l’esquerra, meritòriament molt més compromesa en la qüestió nacional valenciana, sinó que, en recerca d’una vital transversalitat, també cal convidar als sectors del centredreta moderat o del conservadorisme autòcton interpel·lats pel discurs federal: carlisme històric, idea plurinacional de les Espanyes d’Herrero de Miñón, proposta de García-Margallo d’un federalisme cooperatiu a l’estil alemany o, inclús, la postura federalista de González Pons (difícilment congruent) d’avançar cap a un federalisme supranacional Estat-UE sense aprofundiment federal de l’Espanya autonòmica.