25 d’Abril, falta un any per a recuperar l’autogovern

El 25 d’abril no és, en la memòria del poble valencià, una data qualsevol. És el ressò d’una ferida històrica que es remunta a 1707, la petjada d’una derrota que va suposar la pèrdua dels nostres Furs i la fi d’un autogovern que havia vertebrat durant segles la nostra vida política, social i cultural. Tanmateix, les dates assenyalades en el calendari d’un poble no serveixen només per a la nostàlgia o el lament. Hi ha jornades que ens obliguen a mirar arrere per a entendre d'on venim, però que, sobretot, ens exigeixen mirar endavant per a decidir cap a on volem anar. Hui, la Comunitat Valenciana es troba en una d’eixes cruïlles on recuperar l’autogovern ja no és un lema, sinó una decisió col·lectiva i urgent per a garantir el benestar de la majoria.

L’autogovern valencià, recuperat amb l’arribada de la democràcia i consagrat en el nostre Estatut d’Autonomia, va ser una conquesta de la ciutadania. Per això, quan es va decidir per unanimitat que el 25 d’abril representara a les Corts Valencianes, es buscava convertir aquella derrota del passat en una victòria del present. Renunciar hui a commemorar esta jornada des de les institucions, com han fet el Partit Popular i Vox, no és una decisió banal. És un símptoma de desafecció i un menyspreu cap als consensos que ens han permés conviure i progressar.

Recuperar l’autogovern significa tornar a confiar en la força de les nostres institucions. Perquè la Generalitat, per a nosaltres, no és una burocràcia freda; és l’instrument útil que gestiona el nostre dia a dia. És des de les nostres competències d’on sorgeix la sanitat pública que ens cura, el sistema educatiu que forma els nostres fills i filles, i la xarxa de serveis socials que protegeix els més vulnerables. Debilitar estes estructures, buidar-les de contingut o deslegitimar-les com fa el Partit Popular és, en última instància, posar en risc el sistema de benestar que sosté la igualtat i la cohesió de la nostra terra. Atacar l’autogovern és atacar la nostra història i empitjorar la vida dels valencians.

Vivim un temps on massa veus intenten convèncer-nos que el futur només pot ser por, conflicte i replegament. Ens parlen d’un món on la desconfiança és la norma. Però davant d’eixa foscor, el poble valencià està demostrant que existeix una nova i poderosa energia democràtica. Una energia que reclama un projecte compartit basat en la innovació, la justícia social i la dignitat. L’autogovern ha de ser el cor d’esta resposta: una eina pragmàtica per a facilitar l’accés a una vivenda digna per als nostres joves, per a garantir un transport públic de qualitat i per a protegir-nos amb fermesa davant l’emergència climàtica que ja colpeja el nostre territori, el nostre litoral i les nostres muntanyes.

Qualsevol discurs sobre la nostra capacitat de decisió quedaria buit si no el connectem amb les aspiracions del poble. Per què volem l’autogovern si no és per a guanyar el futur? El volem per a oferir salaris que permeten viure i no resistir. El volem per a situar la ciència, la investigació i el talent en el centre de la nostra economia. I, sobretot, el volem per a consolidar el feminisme com a columna central de la nostra democràcia. No hi haurà progrés real si les dones continuen trobant sostres de vidre o desigualtats salarials. La Comunitat Valenciana ha de ser un referent d’igualtat efectiva en la pròxima dècada.

En este camí de recuperació de l’autoestima cívica no demanem ser més que ningú, però tampoc acceptarem tindre menys del que ens correspon. Reivindicar el dret civil valencià i un finançament just és una qüestió de dignitat institucional. Necessitem una veu pròpia i forta dins d’una Espanya plural i una Europa democràtica. Som un país dual que troba la seua riquesa en l’equilibri entre les comarques d’interior i les de costa, entre les ciutats i els pobles. Vertebrar este territori és una obligació moral que exigeix inversió, digitalització i serveis públics equivalents de Morella a Guardamar i de Gandia a Alcoi.

El 25 d’abril ens convoca a no caure en el desànim ni en la resignació. El poble valencià no està condemnat a la paràlisi

Joan Fuster ens va advertir que tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres. Eixa sentència ressona hui amb una vigència renovada. L’autogovern és una tasca permanent d’afirmació i quan se celebren vint anys de la reforma de l’Estatut de 2006, ens pertoca a nosaltres ampliar drets i defensar la nostra llengua, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i totes les senyes que ens conformen com a poble.

El 25 d’abril ens convoca a no caure en el desànim ni en la resignació. El poble valencià no està condemnat a la paràlisi. Tenim el teixit emprenedor, les universitats, la capacitat de treball i la intel·ligència col·lectiva necessàries per a obrir una nova etapa de progrés i esperança. Recuperar l’autogovern és, en el fons, recuperar la confiança en nosaltres mateixos i en la nostra capacitat de decidir millor, de cooperar millor i de viure millor. Davant de la por, democràcia; davant de la renúncia, autogovern. Eixe és el nostre camí i el nostre compromís amb les generacions que han de vindre.