25 d’Abril: la prioritat som nosaltres

El 25 d’Abril no és una data de nostàlgia. És una data de dignitat. Per als valencianistes, no és només la memòria d’una derrota històrica, sinó la constatació d’una pregunta que continua oberta: fins a quin punt, més de tres-cents anys després, continuem vivint dins d’uns límits polítics, financers i institucionals decidits per uns altres? No es tracta només de recordar allò que vam perdre en 1707. Es tracta d’entendre fins a quin punt hui encara paguem les conseqüències d’un esquema de poder en què el País Valencià massa sovint compta menys del que li correspon.

Per això convé parar atenció a les paraules que tornen al debat públic. En estos dies, alguns han decidit recuperar el concepte de 'prioritat nacional' per a parlar d’ajudes, serveis i drets. I és precisament ací on els valencians tenim l’obligació de plantar-nos i de respondre. Perquè, quan parlen de prioritat, de quina prioritat parlen? I, sobretot, a costa de qui?

Si la prioritat consistira a protegir primer els qui patixen una discriminació estructural, els qui contribuïxen més del que reben, els qui acumulen dècades d’infrafinançament, d’infrainversió i d’ajornaments, aleshores el poble valencià hauria d’estar al capdavant. Però si eixa suposada prioritat és només una abstracció estatal, dictada des de fora, que ens exigix adhesió a canvi de subordinació, aleshores no estem davant d’una prioritat: estem davant d’una renúncia. D’una invitació a deixar de mirar-nos com a poble i a acceptar que la lleialtat vertadera no es deu a la societat on vius, sinó a un relat construït lluny d’ací.

La prioritat som nosaltres. I això no és una consigna buida. És una afirmació democràtica. Vol dir que la nostra primera obligació política és amb el poble valencià, amb la seua gent, amb els seus drets i amb les seues necessitats. Vol dir que la lleialtat no consistix a repetir marcs imposats, sinó a defensar amb eficàcia la societat a la qual un es deu. I vol dir, també, que ja és hora de deixar d’acceptar com a normals unes condicions que no ho són.

Durant massa temps, la política valenciana ha sigut llegida com una peça subalterna dins d’un relat definit fora. El resultat d’això és conegut. Un finançament insuficient. Unes inversions que no arriben o arriben tard. Una capacitat d’influència estatal que no guarda proporció amb el nostre pes demogràfic, econòmic i social. I, encara pitjor, la interiorització d’eixa anomalia com si fóra una espècie de destí inevitable. Com si el problema fóra nostre per no haver sabut alçar prou la veu, per no haver negociat millor, per un suposat meninfotisme convertit en explicació de tot.

Però no. No és meninfotisme. No és falta d’autoestima col·lectiva. És una estructura de poder que ens ha volgut còmodes, previsibles i secundaris. En el soroll constant del debat territorial espanyol, el País Valencià ha quedat massa vegades atrapat en terra de ningú: massa rellevant per a ser ignorat del tot, però massa incòmode per a ser reconegut com un subjecte polític amb veu pròpia. I mentrestant, la realitat social ha anat acumulant proves d’un maltractament objectiu que no és retòric, sinó material.

Eixe maltractament té una traducció concreta: abandó institucional. No parlem només de balances, de percentatges o de sèries pressupostàries. Parlem de persones que esperen ajudes que arriben tard o no arriben. De sectors productius que sostenen l’economia sense l’acompanyament necessari. De comarques senceres que veuen passar les promeses sense que es convertisquen en obra, en prevenció o en protecció. Quan això passa una vegada, podem parlar d’error. Quan passa de manera reiterada, hem de parlar d’un patró.

La DANA va ser la seua expressió més cruel. La tragèdia va deixar centenars de víctimes mortals i una devastació que encara pesa sobre moltes famílies i municipis valencians. També va tornar a demostrar que allò que durant anys s’havia advertit —la necessitat de planificació, de prevenció, d’infraestructures i d’anticipació davant episodis cada vegada més extrems— no s’havia traduït en accions suficients. El balanç final de víctimes de la catàstrofe ha continuat creixent amb el temps, i la dimensió humana del desastre ha fet impossible presentar-lo com un simple accident meteorològic sense context.

No es tracta de fer partidisme amb el dolor. Però tampoc de deixar que el dolor siga administrat com una fatalitat inevitable. El que va passar no és només el resultat d’una emergència. És també la conseqüència d’anys d’insuficiència, de decisions ajornades i de prioritats definides en uns altres llocs. I quan això ocorre, el debat deixa de ser tècnic. Es convertix en un debat sobre responsabilitat, sobre igualtat i sobre representació.

No n’hi ha prou amb gestionar millor. Cal una direcció. Cal una política que no arribe tard. Cal un projecte

Per això el 25 d’Abril és hui més actual que mai. Perquè ens obliga a mirar el present sense excuses. El problema del País Valencià no és només allò que li falta, sinó el fet que massa sovint no és tractat com una prioritat política real. I quan un poble comprova, una vegada i una altra, que les seues urgències sempre poden esperar, el que es debilita no és només la confiança en les institucions. Es debilita la idea mateixa d’igualtat.

Davant d’això, no n’hi ha prou amb gestionar millor. Cal una direcció. Cal una política que no arribe tard. Cal un projecte capaç d’interpretar el moment i de convertir una experiència compartida de greuge en una voluntat de majoria. Perquè l’abandó institucional no és només un fracàs administratiu. És, sobretot, un problema de representació. Quan una societat sent que allò que necessita no ocupa el primer lloc, la pregunta de fons no és només qui governa, sinó qui és capaç de defensar-la de veritat.

El valencianisme té, per tant, una missió nova. Durant molt de temps, la seua funció principal va ser resistir, obrir espai, fer-se visible. Hui el repte és major: construir una proposta central, capaç de parlar a una majoria social més ampla i d’actuar amb ambició de govern. No es tracta només de defensar el que som. Es tracta d’atrevir-nos a formular una ambició col·lectiva superior. De deixar de pensar-nos des de la perifèria i començar a actuar com allò que som: un poble amb capacitat, amb drets i amb voluntat de decidir.

La prioritat som nosaltres. No contra ningú, sinó a favor del nostre poble. No com a eslògan identitari, sinó com a principi de justícia. No per a tancar-nos, sinó per a deixar d’acceptar una subordinació presentada massa temps com a normalitat.