Ètica, pau i església

No hi ha dubte que una de les qüestions avui més preocupants és la crisi de la democràcia amb el creixement de la intransigència i de la violència política. Sembla evident un deteriorament progressiu de la convivència (més a nivell global que no local, afortunadament) que, com qui no fa res, pot portar fins desastres malauradament massa coneguts i evidents en guerres passades i presents.

Tot i les tendències i algunes amenaces, la realitat no és tan simple com alguns ens la presenten i temeràriament tendim a creure: la migració, per exemple, no té perquè ser essencialment dolenta i perjudicial però tampoc no podem negar que planteja dificultats; el nacionalisme, sembla, és bo (si és el teu), o roín (si és el dels ‘altres’); els polítics i els funcionaris són tots uns corruptes [es pot generalitzar així sense autolesionar-nos? ho faríem nosaltres millor?]. La política, això sí, és gestió del conflicte.

Entre totes aquestes simplificacions hi ha una sobre la que molts caiguem fàcilment: qualificar (o desqualificar) políticament l’església i els seus membres. L’Església Catòlica és de dretes, hom sol afirmar, quan en el dia a dia veiem que aquesta esquematització no funciona. Qualsevol creient pot ser contrari a l’avortament alhora que es solidaritza amb els exclosos, siguen pobres o migrants, i és partidari del diàleg i la pau entre les nacions i les persones. Un destacat membre de la jerarquia considerava la (des) qualificació política dels bisbes com un insult a la intel·ligència.

Al meu veure, l’església és una creació i una organització essencialment humana i, com a tal, no lliure de pecats però també portadora de virtuts.

En l’actual panorama, el fet que el papat faça gala de la seua independència de criteri en relació als polítics, així com el seu compromís amb la pau i els pobres em sembla una missió ètica que mereix tot el respecte i, fins i tot, simpatia.

Si bé la seua mundanitat i poder real l’han implicada en moltes guerres i violències en el passat, també és cert que, ara mateix, amb el papa Francesc i l’actual Lleó XIV, el panorama és diferent.

Valga com a mostra un cita de la carta pastoral de Lleó Dilexi te. T’he estimat. Sobre l’amor vers els pobres. “L’amor és davant de tot una manera de concebre la vida, una forma de viure-la. Doncs bé: una església que no posa límits a l’amor, que no coneix enemics als que combatre, sinó solament homes i dones als que estimar, és l’església que el món necessita avui.”

Significativament, això mateix desagrada els catòlics integristes i els virulents de la dreta, però agrada a la gent de cultura solidària i humanista. Potser hauríem de promoure una gran aliança pel reforçament i entrada de l’ètica més elemental en la política i en els assumptes públics (començant, potser, per l’educació i la cortesia)? L’ètica compartida arreu del món és el cor, ni més ni menys, de la declaració universal dels drets humans.

Del contrari, la temptació del militarisme, del racisme o del nacionalisme barat i elemental (jo primer, els altres a mamar) triomfarà. I això vol dir, ni més ni menys, que un desastre del tot previsible: el gran daltabaix social i humà que provoquen els dictadors a dins i a fora dels seus països, fins arribar a la destrucció física dels declarats enemics, propis i estranys.