L’art de la mentida política

A l’opuscle, “L’art de la mentida política”, de Jonathan Swift i John Arbuthnot, els autors d’aquesta obra definien la mentida com “l’art de fer creure al poble, falsedats saludables”.

La societat moderna hauria de rebutjar la mentida i, a més, penalitzar els seus autors, ja que en el nostre món són molts els polítics que menteixen. Per exemple, l’expresident Felipe González, quan va passar del lema: “OTAN, de entrada no”, a defendre l’entrada d’Espanya a l’OTAN. O l’expresident Rajoy, que va prometre no apujar l’IVA i el va apujar o quan digué que no hi havia cap militant del PP condemnat per la Gürtel. O el Sr. Aznar quan afirmà, en relació a l’independentisme basc, que “sense violència” es podia “parlar de tot”, cosa que és mentida. També quan va dir que a Iraq hi havia “armes de destrucció massives” i quan va atribuir els atemptats de Madrid, l’11 de març de 2004, a ETA, quan tothom sabia que eren uns atemptats gihadistes. O l’expresident Mazón sobre l’hora que havia arribat al Cecopi: “A media tarde.....a partir de las siete....a las 20 y 28”.

He recordat l’obra de Jonathan Swift i John Arbuthnot en escoltar i vore la penosa intervenció, del passat 20 d’abril (per a mi del tot desencertada), del senyor César Sánchez, diputat per Alacant, en la Comissió sobre la Dana. El senyor Sánchez, amb una actitud prepotent i arrogant, atacà sense pietat, amb una mentida rere l’altra (perquè va ser això), el que havia dit el senyor José Ángel Núñez, cap de climatologia de l’AEMET a València, que amb dades científiques afirmà que els avisos que es van donar en la Dana del 29 d’octubre de 2024, eren més que suficients perquè el govern valencià haguera alertat la població. El senyor José Ángel Núñez va posar molt nerviós el diputat César Sánchez, ja que amb els audios que va presentar deixà en ridícul el PP i VOX en aquesta comissió (elDiario.es 21 d’abril de 2026), i per això el cap de climatologia de l’AEMET a València afirmà que “el govern dels millors”, en referència al PP, “no va saber interpretar les dades” que proporcionà l’AEMET (elPeriodic.com, 20 d’abril de 2026).

I el senyor Sánchez s’irrità davant les veritats que deia el senyor Núñez. El diputat del PP, (costa tant demanar perdó?), hauria pogut reconèixer que amb les dades a la mà o només veient À Punt en directe, el govern valencià havia actuat malament i per això no va evitar la mort de 230 valencians. Però no. En compte de reconèixer l’evidència, el senyor Sánchez es va dedicar a defensar l’art de la mentida política, per fer creure “falsedats saludables”.

Les mentides no fan sinó desacreditar la classe política i en aquest cas particular, al diputat César Sánchez. Per això la Paraula de Déu ens demana apartar-nos de la mentida i tindre sempre la veritat als llavis i al cor. Així, el salm 11 denuncia la manera de fer d’aquells que “tot el que diuen és mentida” (Ps 11:3). I Sant Pau també desaprova aquells que han “canviat la veritat per la mentida” (Rm 1:25).

Gandhi deia: “Més val ser vençut dient la veritat, que triomfar per la mentida”. I Aristòtil desaprovava la mentida en dir: “El càstig del mentider és no ser cregut quan diu la veritat”. I Nietzsche: “El que més em va molestar no és que m’hages mentit, sinó que d’ací en endavant, no podré creure en tu”.

El senyor Sánchez hauria de fer cas del que deia el senyor Stanley, autor del llibre, “Fatxa”, quan afirmà que el seu deure “com a filòsof, és defensar la veritat”, cosa que haurien de fer també tots els polítics. I és que com ens diu Jesús de Natzaret, “la veritat vos farà lliures” (Jo 8:32)

El sociòleg alemany Max Weber, en una conferència que portava per títol: “La política com a vocació”, contraposava els polítics mentiders a l’actitud dels “grans virtuosos de l’amor al proïsme i del bé còsmic de Natzaret, d’Assís o dels palaus de l’Índia”, que “no van operar amb mitjans polítics, amb el poder”.

Per això els bons polítics haurien de tindre en compte les paraules del papa Francesc, quan el juny de 2013 digué: “La política és una de les formes més altes de caritat, perquè busca el bé comú”, entesa la caritat com la sol·licitud pels altres. I el papa Bergoglio afegia encara: “És un deure treballar per la política”, quan els polítics, allunyats de la mentida i de l’engany (no com va fer el senyor César Sánchez), no s’aprofiten dels ciutadans, sinó que estan al seu servei. El mateix podríem dir de les mentides del senyor Mazon que va negar tindre informació el 29 d’octubre de 2024, durant la catastròfica Dana, quan la meteoròloga d’Apunt, la senyora Victòria Roselló, va declarar davant la jutgessa de Catarroja, que a les tres de la vesprada ella mateixa ja estava demanat a la població que no eixira de casa! (elDiario.es, 23 d’abril de 2026). I és que estem farts de mentides!

Per cert: ¿com és que el 21 d’abril, un dimarts laborable (i per tant, dia de treball), l’expresident Mazón, a les 12 del migdia es permeté estar tranquil·lament a la platja, en compte d’estar treballant? ¿Un periodista de Levante pot absentar-se del treball, quan ha d’estar treballant i anar-se’n a la platja? Em sembla que paguem als polítics perquè treballen i no perquè es bronzegen a la mar, quan haurien d’estar treballant. Però és que a més de la platja, en cinc mesos (degut en part a la seua reiterada absència laboral), el senyor Mazon no ha presentat cap iniciativa a les Corts! (Levante, 26 d’abril de 2026) Per què ens prenen el pèl tan descaradament? I mentre el senyor Mazon pren el sol i no presenta cap iniciativa i el govern valencià (innecessàriament, però sí ideològicament), canvia a blau el logo de la Generalitat i del SIP, gairebé 486000 valencians porten 90 dies esperant un especialista o una cirurgia (Levante, 26 d’abril de 2026).

Una última cosa: la “prioridad nacional” que VOX ha imposat al PP per arribar a acords de govern, no és cap mena de prioritat, diguem-ho clar. És una actitud racista i segregacionista, pura i dura. Com ha dit sor Lucía Caram, monja dominica, els qui es diuen cristians i volen imposar la “prioridad nacional” (pel que fa a la regularització d’immigrants), “no són cristians sinó cretins”, que és diferent, ja que els partits de la “prioridad nacional” no rebutgen els immigrants, sinó només els immigrants pobres.

No puc sinó recordar, una vegada més, l’article del senyor Alfons Garcia, “Tenim el caixó ple de merda” (Levante, 16 d’abril de 2026), o encara més ple de merda, on el subdirector del diari Levante-EMV deia: “Allò que fa pudor és la complaença del Consell amb el discurs de VOX contra els estrangers”.

L’amic Víctor Iñúrria (expresident de la Federació de Pilota Valenciana), mostra molt bé la perversitat de les mentides amb aquests versos que ben bé es podrien aplicar al senyor César Sánchez: “Són notícies mentiders/ desgavells per al cervell/ t’amaguen la veritat/ amb tot allò publicat”.