Més sobre el convent Santa Clara de Xàtiva

La negativa de Generalitat a finançar l’antic Convent de Santa Clara al meu poble, hui de titularitat municipal, al haver-lo comprat a un banc, ha estat notícia i ha generat polèmica. Tanmateix, en mig de la controvèrsia, la Diputació de València, segons he llegit, ha acordat una subvenció per la rehabilitació. Doncs voldria esmentar una sèrie de circumstàncies que encara fan cridaner aquest assumpte: en 21 de març de 2001 el que aleshores era el director del Museu de Xàtiva, Marià Baldoví, de forma urgent lliurà al Consell Valencià de Cultura un informe sobre el tancament del convent i la desaparició de la majoria dels béns patrimonials que hi havia al seu interior, demanant alhora la intervenció del CVC, per tal de recuperar allò que les religioses s’havien emportat a un lloc desconegut, després es va saber que hi eren a Canals, situació que implicava un cas d’espoli de béns patrimonials de gran rellevància. Tinc ara a les mans l’esmentat informe, que anava acompanyat d’un llistat de béns en parador desconegut arran el tancament. Tal inventari sumava un total de 96 obres d’art i objectes, al que deguem afegir una part de l’arxiu.

Josep Maria Morera i jo varem estar els encarregats de fer les oportunes gestions, mantenint un encontre amb l’alcalde Alfonso Rus, a resultes del qual la corporació municipal, amb data 7 de juny de 2001, acordà demanar la declaració com Bé d’Interès Cultural (BIC) de l’immoble, així com un informe al CVC sobre la situació plantejada, per “tal d’evitar la situació irreparable dels béns històrico-artístics…”. Posteriorment, la declaració com BIC es produí per decret del Consell de la Generalitat 136 de 18 de juliol de 2003. Cal dir que les religioses havien traslladat els béns esmentats a una altra dependència eclesiàstica a Canals.

Com ja s’ha dit, la corporació municipal de Xàtiva va comprar l’antic convent, assumint la tasca de fer efectiva la rehabilitació i posada en valor amb ús cultural, cosa que implica un finançament a càrrec de fons locals i d’altres àmbits, tal com marca la Constitució. Tanmateix, al meu parer, implicaria recuperar alhora els béns retirats per les religioses al 2001, com fixen les normes estatals i autonòmiques d’aplicació, en ser els béns mobles part inherent del conjunt conventual. A hores d’ara, però, la negativa de la Generalitat a contribuir al finançament de Santa Clara entra en contradicció amb allò que va acordar la corporació que presidia aleshores Alfonso Rus, rellevant personatge del mateix partit que governa el nostre territori. Curiós, no?

La situació resulta significativa, i més quan la diputació sembla que està també per la llavor. Qui deu resoldre l’embolic? Tanmateix, la conselleria competent en la matèria, per altra banda, deuria aclarir la qüestió dels béns que van eixir del convent, diguem-ne de forma clandestina.