Posar nom i cara als botxins: veritat i memòria davant la repressió franquista

Arran de la informació publicada al diari Levante-EMV, en un article signat per Isabel Olmos Sánchez, torna a emergir amb força una qüestió que la societat espanyola encara no ha resolt del tot: la necessitat d’afrontar amb claredat, rigor i valentia el passat repressiu del franquisme. El cas de Boán Callejas, president del tribunal militar que va condemnar a mort el metge i rector Juan Bautista Peset Aleixandre i que també va condemnar a 27 persones a Llíria, 8 d'elles a pena de mort, és només un exemple entre milers.

Durant la dictadura, els consells de guerra es van convertir en una maquinària sistemàtica de repressió. Sense garanties jurídiques, sense dret real a la defensa i sovint basats en acusacions infundades o testimonis interessats, estos tribunals van condemnar a mort o a llargues penes de presó a milers de ciutadans i ciutadanes. No es tractava de justícia, sinó d’escarment i eliminació de la dissidència.

El cas de Peset Aleixandre és especialment simbòlic. Metge prestigiós, intel·lectual compromés i figura respectada, la seua execució evidencia fins a quin punt el règim no només perseguia adversaris polítics, sinó també referents morals i científics. Però darrere d’estes condemnes hi havia noms i cognoms: jutges militars, fiscals, instructors, testimonis. Persones concretes que van participar, activament o per omissió, en aquell sistema repressiu.

És ací on entra en joc el debat actual sobre la Llei de Memòria Democràtica. Esta norma reconeix les víctimes i promou la reparació, però encara queda pendent una dimensió fonamental: la identificació dels responsables. No es tracta de venjança, sinó de veritat. Sense veritat, no hi ha memòria plena.

Saber qui van ser els responsables és un dret de les famílies i de la societat en conjunt

Per això, caldria plantejar seriosament la creació d’un cens públic basat en la documentació existent als arxius militars. Els consells de guerra estan registrats, amb noms dels membres dels tribunals i, en molts casos, dels testimonis que van declarar en contra dels acusats. Fer pública esta informació no només permetria dignificar les víctimes, sinó també trencar amb dècades de silenci i impunitat.

Saber qui van ser els responsables és un dret de les famílies i de la societat en conjunt. No es pot construir una democràcia sòlida sobre l’oblit selectiu. Altres països que han patit dictadures han afrontat processos similars, entenent que la transparència és una eina de salut democràtica.

També cal una reflexió col·lectiva sobre el paper dels testimonis que van contribuir a les condemnes. En molts casos, estes declaracions responien a interessos personals, venjances o pressions del règim. Analitzar este fenomen no implica jutjar de manera simplista, sinó comprendre la complexitat d’una societat sotmesa a la por, però sense deixar d’assenyalar responsabilitats.

En definitiva, posar nom als verdugos del franquisme no és reobrir ferides, com sovint s’argumenta, sinó tot el contrari: és l’única manera de tancar-les amb dignitat. La memòria democràtica no pot quedar-se en homenatges simbòlics; ha d’avançar cap a una veritat completa, incòmoda si cal, però imprescindible.

Només així es podrà garantir que allò que va passar —els judicis sense garanties, les condemnes injustes, les execucions— no torne a repetir-se mai més.