L’educació en lluita: una vaga que va més enllà de les aules

La situació de l’educació valenciana ha arribat a un punt límit. El conjunt del professorat i les seues organitzacions sindicals no poden continuar esperant davant una degradació sostinguda de les seues condicions laborals i, sobretot, de la qualitat del servei públic que ofereixen. No es tracta únicament de la recuperació del poder adquisitiu perdut en els darrers anys —qüestió ja de per si inajornable—, sinó del conjunt de reivindicacions que conformen una plataforma unitària àmpliament compartida: la reducció de ràtios, l’increment de plantilles, la disminució de la càrrega burocràtica, la millora de les infraestructures educatives i la defensa efectiva de la llengua.

Aquests elements no sols generen un malestar creixent entre el professorat, sinó que impacten directament en l’atenció educativa que rep l’alumnat. Ací està el nucli del conflicte: no estem davant d’una demanda corporativa, sinó davant d’una exigència col·lectiva per garantir un sistema educatiu públic, digne, equitatiu i de qualitat.

En aquest context, resulta difícilment comprensible —i políticament injustificable— la incapacitat de la Conselleria d’Educació per a iniciar una negociació real i efectiva. La inacció institucional, lluny de desactivar el conflicte, està alimentant-lo: cada vegada són més les docents que se sumen a les mobilitzacions, conscients que només des de la pressió sostinguda es podran aconseguir avanços reals.

Com a mestre jubilat, exsindicalista i antic delegat de la Junta de Personal Docent de València —que vaig presidir durant vuit anys—, així com pare i ciutadà compromés amb el meu país, manifeste el meu suport decidit a la convocatòria de vaga educativa indefinida a partir de l’11 de maig. És una resposta legítima, necessària i proporcional davant la manca de voluntat política per part de l’administració.

L’argument recurrent de la manca de recursos derivada de l’infrafinançament valencià no pot continuar utilitzant-se com a coartada

Cal assenyalar, igualment, la responsabilitat directa de la consellera d’Educació, marcada per una actitud de tancament i una negativa sistemàtica a negociar amb el conjunt de la comunitat educativa. L’argument recurrent de la manca de recursos derivada de l’infrafinançament valencià no pot continuar utilitzant-se com a coartada. Sense negar aquesta realitat estructural, és evident que s’ha convertit en una excusa per evitar afrontar unes reivindicacions perfectament assumibles si existira una voluntat política real de prioritzar l’educació pública.

En contraposició a aquesta paràlisi institucional, cal posar en valor la força del moviment assembleari que ha emergit des dels centres educatius. La vaga del 31 de març va evidenciar una notable capacitat d’autoorganització del professorat i una implicació activa de tota la comunitat educativa. Famílies, alumnat i treballadores i treballadors de l’ensenyament han configurat una autèntica marea verda que, amb determinació, està plantant cara a unes polítiques educatives de caràcter neoliberal i profundament lesives per al nostre model lingüístic i pedagògic.

És, sobretot, una vaga de classe. Perquè allò que està en joc és el dret de les classes populars a una educació pública de qualitat, accessible i arrelada al territori

Però aquesta no és només una vaga sectorial. És, sobretot, una vaga de classe. Perquè allò que està en joc no és únicament la situació laboral del professorat, sinó el dret de les classes populars a una educació pública de qualitat, accessible i arrelada al territori. Per això, aquesta vaga interpel·la el conjunt de la societat valenciana i connecta amb una lluita més àmplia per la justícia social.

En aquest sentit, hauria de ser un exemple a seguir per altres sectors de les administracions públiques i del món del treball. Només des de la lluita, la mobilització i la confrontació es poden millorar les condicions laborals i defensar els serveis públics davant les polítiques de retallades.

La negativa de la Conselleria a una negociació real no només desacredita la seua gestió, sinó que també posa en evidència el president Juanfran Pérez Llorca i el conjunt del seu govern, així com les conseqüències del pacte del Partit Popular amb l’extrema dreta. Aquestes polítiques no són un fet aïllat, sinó que s’inscriuen en una ofensiva més àmplia que estem veient en altres territoris de l’Estat i també a escala internacional, amb governs, com el de Milei a l’Argentina, que impulsen retallades, desregulació i desmantellament dels serveis públics.

Davant d’aquesta realitat, la resposta ha de ser clara i contundent. L’educació no es negocia a la baixa. La dignitat del professorat i el dret de l’alumnat a una educació de qualitat no poden quedar subordinats a excuses pressupostàries ni a interessos ideològics. La vaga indefinida que s’inicia l’11 de maig no és només una eina de pressió; és, sobretot, una expressió de dignitat col·lectiva i un crit compartit en defensa de l’educació pública valenciana.