Sumaríssim d'urgència 12.241

El títol d’aquest article té una llarga història que, per mi, començà a mitjans dels anys 60 del passat segle. Aleshores era obligatori que els xics anàrem a, segons deien, “servir a la pàtria” i segons un sorteig podÍem perdre un temps preciós de la nostra encara jove vida fent el mandra i obeint inescrutables ordres, i el que era pitjor, podíem acabar molt lluny de casa, fins i tot al desert. Per aixó un día vaig decidir que si no hi havia més remei que fer “la mili” aniria voluntari a Aviació, l’uniforme no era tan lleig com el caqui de la Infanteria i, el més important, podría quedar-me a València. Però jo no contava amb un petit detall, calia presentar un certificat de bona conducta expedit per la Guàrdia Civil. I vaig ensopegar amb aquesta pedra, el caporal, en funcions de comandant de la caserna de Benimaclet, em va negar el certificat per ser “hijo de rojo”. Jo sabia que el meu pare havia mort quan jo tenía tres anys, però res més m’havien comentat a casa sobre la seua mort. Després vaig saber que va morir a causa d’una tuberculosi encomanada a la presó Model de València on va estar tancat en acabar la guerra. 

I al temps que es feien més grans les inquietuds polítiques que ja tenía vaig començar a averiguar perquè el meu pare, del que no vaig poder gaudir, va estar tancat a la presó. A casa, com a tantes cases dels perdedors, s’havia establert un silenci sepulcral sobre aquest tema. Havien patit molt i tenien por, “la por com únic aliment/ d’una trista postguerra” vaig escriure en un dels meus primers poemes. Passaren els anys, Franco no es moría i les llibertats continuaven interdictes. Arribà la Transició i es van dictar lleis per restituir els honors i la paga als militars que van defensar la República, però era molt difícil, encara ho és, accedir a la documentació relativa als Consells de Guerra que van ser l’excusa per afusellar, o tancar a les presons a milers de fidels lluitadors contra el feixisme en defensa de la República. 

Finalment, fa uns mesos, mentre estava llegint “Ingrata pàtria” on Martí Domínguez narra l’estada a la Model i l’afusellament del Dr. Peset, des del Museu de l'Exèrcit em va arribar l'expedient del judici sumaríssim d’urgència 12.241 pel que món pare Rafael Esteve Guasp d’Aldaia va ser condemnat a vint anys i un dia de presó per adhesió a la rebel·lió. La lectura de les més de dues centes pàgines ha estat un retorn als anys negres de la postguerra en llegir coses com: Valencia del Cid, Arriba España, Dios salve a España muchos años… En tot l’expedient no hi ha ni una prova de delictes fets pel pare, l’acusen de ser esquerrà, membre de la UGT i del Partit Autonomista de Izquierdas, Comissari Polític i Capità, i els únics acusadors son l’alcalde franquista d’Aldaia, Salvador Comes, i el cap de Falange, José Monzonis.  

Li van rebaixar la pena a dotze anys y un dia, l’any 42 el van deixar en llibertat condicional, en Abril del 51 van ordenar la llibertat definitiva per compliment de la pena, però ell ja havia mort en maig del 1949.