Europa és un mapa de futur

Coordinar les polítiques de seguretat dels estats de la Unió Europea? Sí. Coordinar les posicions diplomàtiques de cada país respecte Iran i els Estats Units? Clar que sí! Però la realitat és que encara estem coordinant les nostres polítiques interiors! Per exemple, la de transports i infraestructures. Davant els tres grans reptes que la UE té davant seu aquest 2026 (combat al canvi climàtic, creixement econòmic i seguretat i defensa), harmonitzar la política de transports i dissenyar unes infraestructures com cal és imprescindible.

Dit això, també s’ha de dir que s’han fet grans passes endavant als darrers anys. A començament del segle XXI, la xarxa transeuropea de transports (carreteres, ferrocarrils, aeroports, ports, nodes urbans, estacions intermodals...) era un agregat juxtaposat prioritats de cada estat, un mapa de retalls. Cadascú aportava allò que era rellevant per a la seua política nacional. No va ser fins el 2011 que es va prendre la decisió de crear una autèntica xarxa que permetera la mobilitat de persones i de mercaderies dins la UE. A partir d’aquesta decisió, el primer reglament que va regir la xarxa s’aprovà el 2013, fou reformat el 2021 i derogat i substituït el 2024 per un amb molta més ambició. La Comissió, el Parlament Europeu i el Consell Europeu han decidit que el 2030 haurà de ser una realitat una xarxa ferroviària i viària, un mapa de ports i aeroports connectats i un seguit de nodes urbans enllaçats que conformaran un mapa d’infraestructures a disposició de la ciutadania europea.

Aquest és un objectiu inajornable i estratègic. Perquè si Schengen va posar les bases legals de la lliure circulació dins les fronteres de la Unió, unes infraestructures no interoperables limitarien aquest dret. Cal una Europa connectada que mostre a la ciutadania els avantatges del projecte comú. Desmuntar Europa i tornar a les fronteres estatals seria tornar a duanes i barreres, aranzels i passaports, obstacles a la mobilitat que dubte que siga el que els joves europeus -i els no tan joves-, volen.

La millor manera d’entendre de què estem parlant és imaginar-nos una xarxa de metro, tant se val de quina ciutat o país siga. Imaginem per un moment que el territori de la UE és una gran ciutat articulada, comunicada i connectada per diferents línies de metro, cadascuna d’un color, on les ciutats foren les estacions. A partir d’aquest mapa d’inspiració metropolitana, les xarxes estatals i regionals connectarien altres territoris. A les persones que pensen que la xarxa transeuropea no els aporta cap benefici perquè no passa per la seua ciutat, jo els diria que tampoc tots tenim una boca de metro a tocar de casa, però possiblement sí un tramvia o un autobús que ens porta des de casa a una estació de la xarxa.

Europa ha de completar aquest gran mapa 'supermetropolità' d’infraestructures que cohesione el territori,

Europa ha de completar aquest gran mapa 'supermetropolità' d’infraestructures que cohesione el territori, que s’estenga per tots els racons del continent, que enllace amb les xarxes de cada país i es coordine amb els serveis regionals i de rodalies. Sols així aconseguirem una autèntica unificació europea sustentada en una malla d’infraestructures interoperable. Comunicar València amb París, Sevilla amb Lió, Madrid amb Berlín, Vigo amb Porto, Bilbao amb Milà i al seu torn, fer de València, Sevilla, Madrid, Vigo o Bilbao les portes d’entrada a aquest gran mapa “supermetropolità” europeu convertiria Europa en un gran mosaic territorial cohesionat, equilibrat i integrat.

Hem de seguir l’exemple dels pares fundadors d’una Europa unida quan pensaren en les qüestions materials que repercutirien en la vida quotidiana de milions d’europeus i europees. Si a finals dels anys 50, el carbó i l’acer foren el símbol visible dels avantatges de la unificació, ara podria ser el mapa de les comunicacions, infraestructures i mobilitat.

Roma va construir el seu projecte polític continental sobre una decidida política pública de calçades, vies de gran capacitat, enllaços i capil·laritat. Hui el projecte europeista del segle XXI ha de materialitzar-se també en una nova xarxa interna de comunicacions d’alta capacitat i permeabilitat que puga contribuir als tres reptes que té plantejats la UE: la sostenibilitat, el creixement econòmic i la política de defensa i seguretat. No podrem solucionar cap d’aquestes qüestions si no disposem d’una política de transports coordinada i d’una xarxa robusta i interoperable.

'No perdre el tren' és una expressió que tothom pot entendre. I abans que ningú les desenes de milions de ciutadans europeus que agrairien disposar d’un gran mapa 'supermetropolità' europeu per als seus desplaçaments, per els seus negocis i al servei també del gran projecte polític i social que estem construint: una Europa més unida, forta i cohesionada.