Atacar l'escola pública, una forma de governar

Fa vint-i-cinc anys que treballe dins del sistema educatiu valencià. He viscut reformes educatives, canvis polítics, retallades, moments d’esperança i també etapes difícils. Però mai, sincerament mai, havia tingut la sensació d’estar davant d’un atac tan profund i tan calculat contra l’educació pública valenciana com el que estem vivint actualment.

I ho dic no sols com a portaveu de Compromís, sinó sobretot com a mestra. Com una docent que cada dia ha compartit aula, reunions, claustres, preocupacions i il·lusions amb centenars de companyes i companys que sostenen, moltes vegades amb més vocació que recursos, una de les estructures més importants de qualsevol societat democràtica: la seua escola pública.

Però també ho visc des d’una experiència que em va marcar profundament com a professional i com a persona: la direcció del CEIP Ciutat de Cremona entre 2007 i 2017. Uns anys en què la comunitat educativa va haver de resistir en barracons, suportant una situació indigna i perillosa per a qualsevol centre educatiu del segle XXI.

Aquella etapa no va ser només una lluita per unes infraestructures dignes, va ser també una experiència de resistència davant una enorme pressió política exercida pels governs del Partit Popular contra tota una comunitat educativa. Contra mi com a directora, sí, però sobretot contra l’alumnat i les seues famílies.

Encara recorde el dolor i la impotència de veure com es prenien decisions des dels despatxos sense escoltar les persones afectades. Com es va arribar fins i tot a tancar un centre educatiu, ignorant completament el vincle emocional i pedagògic de l’alumnat, i privant moltes famílies del dret que els seus fills i filles continuaren estudiant junts.

Aquell episodi em va ensenyar una cosa molt clara: quan els governs deixen de mirar l’educació com un dret i comencen a tractar-la com una qüestió ideològica o pressupostària, qui acaba patint són sempre els mateixos: els xiquets i xiquetes, les famílies i el professorat.

Per això, quan observe el que està passant ara, reconec massa bé alguns patrons: la confrontació, la desinformació, el menyspreu cap a la comunitat educativa, la voluntat de desgastar el professorat davant l’opinió pública.

La vaga indefinida que comença este 11 de maig no és un capritx ni una batalla ideològica inventada per ningú. És el resultat d’una acumulació de menyspreus, de decisions polítiques allunyades de la realitat dels centres educatius i d’una estratègia constant de confrontació impulsada des de la mateixa Conselleria d’Educació.

Per primera vegada en molts anys, hi ha professorat cansat no només per la sobrecàrrega laboral, sinó també per la sensació que se’l vol desacreditar públicament. Hem assistit a declaracions simplistes i irresponsables que intenten reduir el debat educatiu a titulars sobre sous o privilegis. Però qualsevol família que haja entrat en una escola sap perfectament que la realitat és una altra.

La realitat són mestres i professors corregint exàmens a altes hores de la nit; preparant programacions durant els caps de setmana; gestionant conflictes emocionals a l’aula; adaptant materials per a alumnat amb necessitats específiques; escoltant famílies; formant-se contínuament i intentant arribar on moltes vegades l’administració no arriba. I també Mestres fent malabars per a mantenir un nivell educatiu digne en les escoles en barracons que la DANA va arrasar.

L’educació pública valenciana no s’ha mantingut viva gràcies als governs. S’ha mantingut viva gràcies al compromís dels seus i les seues professionals.

I mentrestant, què fa l’administració? En lloc d’escoltar, confronta. En lloc de reforçar l’escola pública, la debilita. En lloc d’invertir en infraestructures dignes, en baixada de ràtios o en més personal docent, decideix alimentar guerres culturals i lingüístiques absolutament irresponsables.

L’atac al valencià és probablement una de les expressions més preocupants d’esta deriva. Convertir la llengua pròpia en un instrument de divisió política és una irresponsabilitat enorme. El valencià no és un problema a resoldre; és una part fonamental de la nostra identitat col·lectiva, de la nostra cultura i també de la igualtat d’oportunitats. Quan es veta autors, quan es qüestiona la presència de la llengua a les aules o quan es limita l’accés normalitzat al valencià, el que s’està fent és empobrir educativament tota una generació.

I tot això ocorre mentre continuen augmentant-se recursos públics cap a determinats centres concertats i privats que segreguen per sexe, en una decisió política que resulta difícil d’explicar a una escola pública que veu com falten especialistes, personal d’orientació o infraestructures bàsiques. Encara més greu és la preocupació social generada per les denúncies aparegudes en alguns d’estos entorns educatius sobre pràctiques absolutament incompatibles amb els valors democràtics i amb una educació basada en el respecte i la inclusió.

La vaga que ara comença és, en realitat, molt més que una reivindicació laboral. És un crit de defensa de la dignitat docent. Però també és una defensa del model de societat que volem construir. Perquè quan una societat debilita la seua escola pública, el que està debilitant és la igualtat. Quan desprestigia els seus i les seeues docents, està erosionant la confiança col·lectiva en el coneixement, en la cultura i en el futur.

Encara estem a temps de rectificar. Encara estem a temps d’escoltar la comunitat educativa en lloc d’utilitzar-la com a camp de batalla política.

Però per a això cal abandonar la propaganda i començar a parlar seriosament d’educació, d’aules massificades, de salut mental, d’inclusió, de conciliació, d’innovació pedagógica, de dignitat laboral, de llengua i de futur.

Perquè l’escola pública valenciana no necessita enemics. Necessita respecte, recursos i compromís.