Pregària i algoritme

“L’actual societat de l’addicció és una societat sense atenció” (Byung-Chul Han). El pensador sudcoreà, bon observador de la societat contemporània, constata la dificultat que patim els humans per a estar atents. L’addicció a les xarxes socials, amb l’al·luvió d’estímuls i la saturació d’informació, ens distrau constantment i rovella un dels nostres bens més preats: la capacitat d’atenció. En un context així, haurem d’afanyar-nos a recuperar-la perquè, com diu Simone Weil, “l’atenció és la palanca de l’ànima”.

En efecte, la filòsofa francesa considera que l’atenció és la clau de volta que dona sentit a la vida en totes les seues esferes: en els estudis, en el treball, a l’hora de contemplar la bellesa del món, l’atenció cap al proïsme... I, en el cim de tots estos àmbits, l’atenció troba el seu punt àlgid en la pregària: “L’atenció absolutament pura –diu Simone Weil– és pregària”. En el nostre temps, la pregària ens pot ajudar a eixir de la voràgine quotidiana, a recuperar l’alé i elevar l’esperit. Cada pregària és un acte de rebel·lia enfront de la tirania de l’algoritme, de la velocitat i la pressa... Cada pregària obri un badall en el temps a través del qual penetra l’eternitat.

Per això, cal agrair a Xavier Martí que haja posat al nostre abast el llibre titulat Pregar amb elles i amb ells. L’obra és una valuosa arma d’insurgència espiritual enfront d’allò que Emmanuel Mounier qualificava com el “desordre establit”, expressió que, encara que encunyada en els convulsos anys trenta del passat segle, cobra ara molta actualitat. El llibre –subtitulat 'Recull de pregàries cristianes'– conté prop de dos-centes oracions des de l’Antic Testament fins a l’època contemporània. I, en eixe repàs històric, l’autor s’ha afanyat a proveir la mitat dels textos a cura de dones: des d’autores de l’Antiguitat clàssica, com santa Macrina, abadessa de la Capadòcia, passant per les místiques medievals com Juliana de Norwich, –que s’adreça a Déu com a “Mare nostra”–, o Hildegarda de Bingen, fins a autores contemporànies com la filòsofa carmelita Edith Stein, morta a Auschwitz, o poetes valencianes com Carmelina Sánchez-Cutillas o Maria Beneyto. Cada pregària reproduïda va acompanyada d’una breu nota explicativa extreta de textos de teòlegs, escriptors, crítics literaris... La selecció de les pregàries i dels comentaris, els índexs (onomàstic i de matèries), i el pròleg de l’autor revelen un treball rigorós realitzat amb el cinc sentits, que desperta en nosaltres allò que Simone Weil considera la capacitat més pura d’atenció: l’oració.

Cal agrair, per tant, que, amb obres d’este tipus, se’ns desvetle la nostra atenció i puguem concentrar-nos i abstraure’ns del tràfec quotidià. Però la pregària cristiana, com diu Xavier Martí en el pròleg, no és una tècnica, com ara el mindfulness. No està orientada a fer-nos sentir bé. És cert que consola i conforta, però també interpel·la i inquieta, com indica l’arquebisbe Enric Benavent: “La meta de l’oració no consistix a buscar-se a un mateix, ni tan sols desitjar aconseguir una pau a través d’un autocontrol dels propis sentiments [...] L’espiritualitat cristiana no és una espiritualitat desencarnada: la humanitat de Crist és el camí concret que ens porta a Déu.” I la humanitat de Crist ens mostra un Déu històric que s’ha despullat de tot poder, un Déu que s’ha acostat als marginats del seu temps –les dones, els xiquets, els leprosos, els recaptadors d’impostos, les prostitutes–. Un Déu que ha posat en evidència la hipocresia dels sacerdots i dels fariseus. Un Déu que ha trasbalsat l’statu quo fins a patir la mort i una mort de creu. La pregària cristiana no ens aliena del món, sinó que ens convida a transformar-lo, tal com proclama el profeta Isaïes: “El Senyor m’ha enviat a portar la Bona Nova als pobres, a curar els cors ferits, a proclamar als captius la llibertat, i als presos el retorn de la llum, a proclamar l’any de gràcia del Senyor”.

Pregar amb elles i amb ells, editat a les acaballes de l’any passat, ha assolit en pocs mesos una segona edició. El llibre constituïx un exemple d’edició autogestionària dut a terme per la revista Cresol, de la Unió Apostòlica de València. El disseny acurat de la coberta, les solapes, el paper, la tipografia, afegixen encara més valor al contingut de l’obra i demostra que hi ha vida més enllà de les grans cadenes editorials i circuïts de distribució. Una iniciativa que, com diu l’autor en el pròleg, complementa l’Oracional valencià editat per l’AVL i l’Associació Ecumènica de Cristians pel Valencià i s’inscriu en la línia de les retransmissions televisives de la missa en valencià per À Punt i l’Evangeli per a cada dia, editat per la Delegació de Litúrgia. Iniciatives totes elles nascudes amb una voluntat clara d’arrelament a la llengua i la cultura dels valencians. Un àmbit, el de la inculturació de la fe, en el qual encara queda molt per fer. En eixe sentit, fou encomiable i emotiu sentir les pregàries en valencià en la presentació de la segona edició a través de la veu de Maria Reina i Emmanuel, dos africans de la parròquia de Sant Josep Artesà: “Mon pare era un arameu errant que va baixar a Egipte i allí va viure com a immigrant...” (Deuteronomi, 26, 5).