A favor de la prioritat nacional

Per a mi la prioritat nacional és mirar amb tendresa i estimació cada persona, siga del color que siga, parle la llengua que parle, vinga d’on vinga, crega o no crega en Déu.

La prioritat nacional és mirar els altres sense recels ni malfiances, descobrint en cada home i en cada dona, no un enemic, sinó un germà i una germana.

La prioritat nacional és alçar els qui han caigut i compartir el somriure amb els qui estan tristos.

La prioritat nacional és donar una oportunitat i una altra a aquells que més ho necessiten.

La prioritat nacional és ajudar els qui, degut a la crisi econòmica s’han quedat sense treball.

La prioritat nacional és ser sensibles als altres, acollint-los amb un cor net, sense falsedats, suspicàcies, mentides o malfiances.

La prioritat nacional és enderrocar els murs que ens separen i construir ponts que ens puguen unir.

La prioritat nacional és obrir camins d’esperança i de pau entre pobles, cultures i religions.

La prioritat nacional és redescobrir que la vida no serveix per a res si no sabem servir, sense perdre’ns en coses insignificants.

La prioritat nacional és superar el pessimisme i el desànim, obrint-nos a la novetat de la vida, que sempre és un do de Déu.

La prioritat nacional és convertir-nos en signes de comunió, de pau i de fraternitat, enmig de tants odis i violències.

La prioritat nacional és compartir les angoixes i el sofriment dels qui han deixat el seu país, fugint de la fam i de la guerra.

La prioritat nacional és sembrar llavors d’alegria, de compassió i de joia i alhora, defensar la nostra llengua i la nostra cultura, atacada, precisament, per aquells que tenen el deure de promoure-la i defensar-la, i no ho fan.

L prioritat nacional és estimar de veritat i a tothom, sense diferències, sense exclusivismes, sense excloure cap persona.

La prioritat nacional és eixugar les llàgrimes dels qui ploren i consolar tots els qui estan entristits o criminalitzats pel fet de ser diferents o per vindre d’un altre país.

La prioritat nacional és acabar amb les desigualtats socials i donar a tothom les mateixes oportunitats.

La prioritat nacional és ajudar les persones, sobretot els infants, que fugen de la guerra i de la pobresa.

La prioritat nacional és portar i compartir les càrregues d’aquells que ja no poden més, aixafats per la duresa de la vida.

La prioritat nacional és desfer els lligams que ens esclavitzen, trencar les cadenes que esclavitzen els germans i lluitar pels Drets Humans.

La prioritat nacional és treballar per la justícia i per la llibertat dels homes i dels pobles.

La prioritat nacional és mirar els altres lliures de prejudicis i de rancúnies.

La prioritat nacional és fer costat als qui estan de dol, als qui ploren i als qui es troben abandonats.

La prioritat nacional és alçar els qui han caigut per la duresa de la vida i ajudar a caminar els qui es troben al marge del camí.

La prioritat nacional és avançar en la conquesta de drets i de llibertats.

La prioritat nacional és denunciar i lluitar contra el racisme, la xenofòbia i l’exclusió dels més desafavorits.

La prioritat nacional és infondre coratge, sobretot a les famílies que ho passen més malament.

La prioritat nacional és evitar l’agressió al medi ambient i lluitar contra el canvi climàtic.

Sí, estic a favor de la prioritat nacional, que és descobrir en cada persona, no un enemic, sinó un germà.

Em va agradar que l’arquebisbe Enrique, de València, a l’homilia de la Missa d’Infants, diguera que la caritat “no distingeix entre bons i dolents, entre els d’ací i els de fora” i que “l’evangeli de l’amor s’estén a aquells que necessiten la nostra hospitalitat”. I encara, que “la prioritat de qui desitja que la seua caritat no siga fingida, és qui necessita hospitalitat”. No sé què pensarien els representants dels partits que criminalitzen els immigrants i que es neguen a acollir als qui més sofreixen, i que, hipòcritament, ocupaven uns llocs destacats a la plaça de la Mare de Déu.

Per internet vaig seguir la processó de la Mare de Déu dels Desemparats i una vegada més em va entristir que la Mare dels desvalguts i dels menyspreats, no estiguera acompanyada per ells, sinó per militars, pels representants dels partits que criminalitzen els desemparats que la Mare de Déu empara i per la “noblesa”, amb capes i mantellines més pròpies del nacionalcatolicisme que del segle XXI. A la Mare de Déu l’haurien d’haver acompanyada els immigrants, les dones que no tenen més remei que prostituir-se per portar uns diners a casa, els qui han caigut en la droga o en l’alcohol, els qui no tenen treball, els qui viuen al carrer, les dones agredides per les seues parelles o els xiquets que han patit abusos sexuals.... I d’una manera especial, al costat de la Mare de Déu haurien d’haver anat els familiars de les víctimes de la Dana del 29 d’octubre de 2024, dones i hòmens menyspreats pel PP i per VOX i també els docents, que es veuen obligats a fer vaga degut a les deplorables condicions laborals que el govern valencià els ofereix i els imposa.

A la Mare de Déu l’haurien d’haver-la acompanyada tots els desemparats del nostre món, que la Mare de Déu empara i acull i no els qui menyspreen els empara Santa Maria.

L’anomenada prioritat nacional que defensen els partits de la dreta no és la meua prioritat nacional, sinó una fàbrica d’odi i de menyspreu envers els immigrants. I els qui s’anomenen cristians però exclouen (o persegueixen) els més desafavorits de la nostra societat, no viuen el cristianisme sinó el cretinisme, com ha dit sor Lucía Caram. Anunciar l’Evangeli i ser deixebles de Jesús de Natzaret, és prendre partit a favor dels més desvalguts de la nostra societat. No perseguir-los ni criminalitzar-los. Perquè el compromís per l’Evangeli i pel Regne, no pot estar al marge del compromís a favor de la justícia social i de la pau.