El sistema Madrid

Que vivim anestesiats, hipnotitzats per la societat del consum, les xarxes socials, els beneplàcits del benestar i les intoxicacions intencionades que aboquen a l’arena política determinats partits, és un fet incontestable. I mentrestant, el procés de desconstrucció de la societat democràtica avança i aquells interessats es freguen les mans desballestant lentament alguns dels pilars essencials, com l’educació i la sanitat, entre altres.

És el somni de la societat ultraliberal on manen sempre els mateixos i desapareixen a poc a poc els ressorts que fan les societats més justes: la societat civil, el coneixement, la ciència, la cultura, una justícia independent, la premsa lliure i professional, l’equilibri entre el centre i les perifèries...I si la societat civil no desperta, es converteix en còmplice i ostatge alhora d’esta situació.

Ve al cas esta reflexió després de la lectura del magnífic i punyent assaig del periodista Salvador Enguix (Alzira, 1965) 'Las periferias mudas. Anatomía de un centralismo que debilita a España y la fragilidad de las elites territoriales' (Barlin Libros). En este cas, l’analista ens desperta de l’anestèsia de creure que vivim en un estat autonòmic o federal (més enllà de la descentralització administrativa) quan la realitat és que patim una estructura molt centralitzada, amb poder de control sobre totes les controvèrsies possibles, capaç de configurar una idea d’Espanya que anul·la la veu de les perifèries.

Són les perifèries mudes, que a excepció de Catalunya i País Basc, no han sigut capaces de cohesionar les elits i la societat civil. És el que l’autor anomena amb lucidesa el sistema Madrid. Evidentment, el tema és complex i va més enllà de qualsevol reduccionisme. Sembla que és força difícil trobar culpables, si no és que ho són tots, fins i tot des de la Transició. La mateixa estructura centralitzada dels principals partits polítics, el sistema financer, les infraestructures de transport i comunicació, la justícia, la Constitució del 1978, l’ecosistema mediàtic, la inoperància del Senat, el fracàs del sistema de finançament autonòmic...

El cas valencià és especialment sagnant. Enguix descriu les escletxes del sistema: la representació política que està en mans dels aparells dels partits, la manca d’una elit empresarial ben cohesionada amb un projecte comú, l’ecosistema intel·lectual i mediàtic... Un projecte compartit, en definitiva, que ja hauria d’haver sigut capaç de resoldre la ignomínia de l’infrafinançament, que ens situa per davall de totes les mitjanes econòmiques de l’estat. Un assaig molt recomanable.