Carn a la sopa

A un cartell de la revista nacionalsocialista Neuer Volk es podia llegir, “Esta persona amb una malaltia hereditària costarà a la nostra comunitat nacional, durant la seua vida, 60.000 Reichsmarks. Ciutadà, estos són els teus diners”. L’acompanyava una imatge d’un home assegut visiblement afectat per una malaltia neurodegenerativa i, darrere, un home amb levita, semblant a personal sanitari de l’època, que somriu. Era Alemanya, a l’any 1937. 

La campanya s’emmarcava en el concepte de l’eugenèsia, hui desacreditada, i la idea era deixar enrere aquells que, suposadament, representaven una càrrega per a la seua comunitat nacional: la Volksgemeinschaft. Una forma de fer sentir part d’un tot; una harmonia entre poble, raça i destí. La versió peninsular va ser la joseantoniana “unidad de destino en lo universal”, una expressió abstracta i rebuscada per fer homogènia una única idea d’Espanya. Però el que comparteixen una i l’altra és que són formes d’exclusió: mecanismes per deixar al marge els que no encaixen.

Ara la lògica que hi ha als bastidors de la “prioritat nacional” manté una distància massa curta, insuficient, malgrat el temps i el context. Tornem a identificar un subjecte uniforme, nacional, al qual se li reconeixen més drets per accedir als recursos públics, mentre s’exclou a la resta. I així, un dret aconseguit de forma legítima es transforma en un suposat problema econòmic: no hi ha per a tots.

Però la prioritat nacional no s’haguera pogut ni plantejar més de dos generacions enrere, quan la memòria de les nostres pròpies migracions encara estava ben viva. Quan feia poc que érem nosaltres, els “nacionals”, els que partíem o acabàvem d’arribar dels pobles d’Albacete, Conca, o d’Aragó. Quan a la comunitat a la que ara volen donar prioritat necessitava més una sanitat o una educació públiques per als seus fills i filles que sentir-se embolcallats per una bandera. Quan apremiava més un estat de benestar que una nació.

Els que ara demanen la prioritat nacional a les Corts són també els que en gran mesura no han necessitat el sistema públic; no han cridat mai a un Centre de Salut per aconseguir una cita, no porten els seus fills a l’escola pública ni han fet cua als Serveis Socials. Les seues necessitats sempre han estat prioritàries i sempre les han satisfet. Per això, la “prioritat nacional” no és només una qüestió d’identitat, sinó una forma de desviar el conflicte real: convertir la precarietat en una batalla entre iguals, en lloc de qüestionar les estructures que la generen. D’acusar, en lloc de solucionar els dèficits del sistema públic. Perquè no tracta de protegir els de dins, sinó d’assenyalar els de fora. 

I a eixa comunitat nacional, també pertanyen els valencians i valencianes que despertaven cada matinada mirant un sostre a molts quilòmetres de casa. Els de la Marina que a principis del segle XX, després que la fil·loxera destruira les vinyes, emigraren a Canadà, als Estats Units o a l’Argentina; les dones que partien d’Alacant per posar-se a criar els fills de les famílies d’Algèria; o els milers de la Ribera, La Costera i la Safor que marxaren a la vendímia francesa i a Suïssa quan ací la terra ja no donava per a més. Tots els que un dia decidiren, cansats de menjar creïlles i arròs, que haurien de partir per poder posar carn a la sopa. 

Perquè no hi ha comunitat més universal, ni bandera més gran, que la dels que lluiten cada dia per omplir el plat.