Aules buides, carrers plens

Quan l’educació hauria de ser un pilar irrenunciable, sorprèn —i preocupa— que el Consell asseguri que no pot assumir les reclamacions del professorat per “manca de recursos”. La mateixa administració que avui lamenta no tenir diners és la que, fa poc, aprovà bonificacions fiscals que han beneficiat, sobretot, les rendes més altes, renunciant a centenars de milions d’euros en ingressos públics. I a primers de Maig ha compromès 72,6 milions d’euros de diners públics pel finançament de set col·legis d’elit del Opus. Col·legis il·legals perquè separen l’ensenyament per sexes.

La contradicció és evident. D’una banda, se sosté que millorar les condicions dels mestres és “inassumible”. De l’altra, s’ha aplicat una política fiscal que ha deixat la Generalitat sense una part substancial dels recursos provinents dels impostos de Successions, Donacions i Patrimoni, ingressos que —segons dades públiques— superaven els 300 milions d’euros anuals abans de la seva pràctica eliminació. No hi ha diners per a l’escola pública, però sí per a les rebaixes fiscals que afavoreixen una minoria. I això, quan els centres educatius reclamen més suport, més estabilitat i més reconeixement, no és només una decisió econòmica; és una bona mostra de com el Partit Popular aposta clarament per la desaparició d’un dret com es l’escola pública. 

Segons dades públiques de la Generalitat, abans de la bonificació del 99 %, l’Impost de Successions i Donacions aportava entre 350 i 390 milions d’euros anuals. Només el 2022, la recaptació va ser de 382 milions. Amb la reforma fiscal impulsada pel Consell, aquesta xifra ha caigut a nivells simbòlics. A això cal sumar-hi la suspensió de l’Impost de Patrimoni, que, tot i que no té una xifra oficial tan detallada, suposa una pèrdua addicional de desenes de milions d’euros anuals, beneficiant principalment contribuents amb patrimonis elevats. En total, el paquet fiscal aprovat pel Consell, que sols ha afavorit les rendes més altes, ha reduït els ingressos públics en una forquilla que oscil·la entre 350 i 450 milions d’euros anuals. I, malgrat això, el govern insisteix que no hi ha marge pressupostari per atendre les demandes del personal docent.  

La conclusió és difícil d’evitar: no és que no hi haja diners; és que s’ha decidit destinar-los a altres prioritats. I aquestes prioritats, a la vista de les xifres, passen per afavorir les rendes més altes mentre es demana a l’escola pública que continue fent miracles amb menys recursos. El personal docent ha dit prou als atacs del PP i el seu soci VOX- per mi representen el mateix- i la passada setmana van deixar les aules buides i van omplir carrers i places del País Valencià amb les seues protestes. No sols és tracta d’un tema salarial, es un crit desesperat en defensa d’una educació pública amb dignitat- la que no ha tingut la consellera Ortí amb una carta als pares per enfrontar-los amb els docents- i del valencià, que des de la Conselleria volen esborrar de l’ensenyament. 

El Partit Popular no es una dreta dialogant, ve d’on ve, del franquisme, i dirigeix les institucions com si fossin la seua finca. Enganyen al poble dient que trauen uns impostos que sols afecten als que més tenen. Ens pixen a la cara, ens diuen que plou i alguns s’ho creuen i els voten.