El gran assassí de la repressió franquista tenia nom: Francisco Franco

Durant dècades, la dictadura franquista intentà construir una imatge de Francisco Franco com la d’un “cap d’Estat”, un “militar” o fins i tot un “pacificador” després de la Guerra Civil. Però la història, quan és observada sense la propaganda del règim ni les ambigüitats interessades de la transició, mostra una realitat molt diferent: Franco fou el màxim responsable polític, militar i moral d’una maquinària de por destinada a assassinar, empresonar i destruir a centenars de milers de ciutadans.

El vertader gran assassí de la repressió franquista no foren únicament els qui disparaven davant dels murs dels cementeris. El gran responsable fou qui ordenà, organitzà i legitimà aquell sistema criminal: Francisco Franco.

Perquè les dictadures no maten soles. Necessiten una estructura. Necessiten lleis fetes per perseguir, tribunals disposats a condemnar i funcionaris obedients capaços de convertir la repressió en rutina administrativa. I tot això ho construí Franco de manera deliberada i sistemàtica.

Des del mateix colp d’estat de 1936, la violència no fou una conseqüència accidental de la guerra. Fou una estratègia planificada. Els militars sublevats sabien que només podrien imposar el seu projecte exterminant qualsevol rastre de democràcia, sindicalisme, republicanisme o dissidència política. No buscaven únicament guanyar una guerra; buscaven destruir una part de la societat espanyola.

I Franco dirigí aquell procés amb plena consciència.

Sota les seues ordres es crearen Consells de Guerra sense garanties jurídiques, tribunals polítics, camps de concentració, xarxes de delació i mecanismes sistemàtics de persecució. Milers de persones foren afusellades després de judicis sumaríssims que no pretenien impartir justícia sinó fabricar enemics condemnats d’avançada.

Els escamots d’execució foren els assassins materials. Eren els qui premien el gallet i acabaven físicament amb la vida dels condemnats. Però reduir la responsabilitat als executors seria una enorme falsificació històrica.

Qui decidia que existiren aquells afusellaments? Qui construí el sistema legal i militar que els feia possibles? Qui convertí la mort en instrument polític de govern?

La resposta és clara: Franco.

Sense Franco no hauria existit aquella maquinària repressiva. Sense la seua autoritat absoluta no s’haurien omplit presons, ni cementeris, ni fosses comunes. Sense la seua voluntat política no s’hauria instaurat un règim basat en la por, el silenci i l’extermini ideològic.

Hi ha qui intenta diluir esta responsabilitat parlant de “context històric”, de “temps difícils” o dels “excessos dels dos bàndols”. Però estes expressions només servixen per a blanquejar una realitat brutal: el franquisme institucionalitzà l’assassinat polític i físic com a eina d’Estat.

No foren morts inevitables d’una postguerra caòtica. Foren crims sostinguts durant anys des de les estructures oficials del règim. La repressió franquista tingué signatures, ordres, tribunals i responsables polítics. I tots conduïen al mateix centre de poder: Franco.

La repressió no acabava amb l’afusellament. Les famílies dels represaliats eren condemnades a la misèria, a l’exclusió i a l’estigma social. Moltes dones hagueren de sobreviure soles després de l’execució dels seus marits. Fills i filles de republicans carregaren durant dècades amb l’etiqueta de “rojos”. Milers de persones perderen treballs, propietats i dignitat per la simple decisió d’un règim obsessionat amb la venjança.

I tot això no fou improvisat. Fou política d’Estat.

Per això resulta insuficient parlar únicament dels executors materials. Els qui disparaven eren assassins físics, sí. Però el gran arquitecte del terror, el responsable suprem de la repressió i l’home que convertí Espanya en una enorme presó i plena de fosses comunes fou Francisco Franco.

La història democràtica no pot continuar utilitzant eufemismes. Quan un dirigent crea conscientment una estructura destinada a eliminar milers de ciutadans per motius polítics, ideològics o socials, estem parlant d’un criminal d’Estat.

I això és exactament el que fou Franco.