La cara de Felipe González

El 15 de juny farà 49 anys de les primeres eleccions legislatives posteriors a la dictadura franquista. No és una xifra redona, però cadascú celebra els dies assenyalats com vol. El fet m’ha vingut al cap a propòsit de les darreres declaracions de Felipe González, l’esperança de l’esquerra espanyola de llavors. El 1977 va guanyar la UCD, certament, però González va convertir-se en la clau d’un futur diferent al passat. La seua presidència és encara la més llarga de la democràcia monàrquica, un període durant el qual es va redissenyar l’arquitectura institucional espanyola. Des de l’estat de les autonomies a la incorporació a la Comunitat Europea, la sanitat universal, la regulació de l’avortament, el Pacte de Toledo sobre les pensions o la reconversió industrial i la incorporació a l’OTAN. Anys de llums i ombres --algunes tenebroses com la corrupció de Filesa, Juan Guerra i Roldán o el terrorisme d’estat del GAL.

González ha estat fins fa quatre dies la cara amable de la socialdemocràcia espanyola, encara que el cens electoral que el va mantenir en la Moncloa haja caigut en picat per qüestions demogràfiques. Els meus pares, que el van votar a partir de les eleccions del 79, ja van faltar tots dos. Ara, n’estic segur, sentirien una gran pena davant dels posicionaments ultraconservadors del seu venerat Felipe. Jo mateix, que no l’he votat mai, vaig notar un ois profund quan fa unes setmanes el vaig veure, fent parella amb Alberto Núñez Feijoo, ballar-li l’aigua a la veneçolana María Corina, una de les titelles de Donald Trump. La cara de satisfacció més o menys impostada de González contrastava amb l’expressió agra i displicent que manté davant dels dirigents i votants del PSOE, la majoria dels quals, en justa reciprocitat, ja no el veuen com un decoratiu gerro xinès sinó com a crossa ideològica d’una dreta neofranquista. L’ego d’actor retirat que es resisteix a baixar de l’escenari és el caldo de cultiu de moltes patologies. Els necessaris pactes parlamentaris de Pedro Sánchez amb partits com ERC i Bildu, la llei d’Amnistia, que González va considerar “una vergonya”, i sobretot la pèrdua d’influència dins del partit, han abocat l’expresident als braços d’un ecosistema conservador que en altres temps l’hauria crucificat en prime time. Definitivament, la política no és país per a vells ressentits.

I això no obstant, no hauríem de sentir-nos enganyats. Almenys alguns n’estàvem avisats. El xic de la jaqueta de pana i el seu bessó Alfonso Guerra ja apuntaven maneres --i nosaltres sabíem que l’arbre s’adreça de xicotet. Joan Garcés, una de les persones més lúcides del panorama internacional, ens n’advertia el 1976 en una trobada iniciàtica a la Llibreria 9 d’Octubre de Tavernes Blanques, oberta mesos abans per Rafa Arnal i Isabel Rodrigo. Garcés, que havia estat secretari de Salvador Allende, ens va explicar de primera mà el colp d’estat xilè. Però també --dues lliçons al preu d’una-- que al Congrés del PSOE celebrat a Suresnes l’octubre del 1974 s’havien produït dos fets determinants per a les esquerres hispàniques. D’una banda, el canvi generacional del PSOE. De l’altra, l’aliança estratègica entre els bascos de Ramón Rubial, Nicolás Redondo i Txiki Benegas amb el “grup dels sevillans”, en què emergien Felipe González, Alfonso Guerra i Manuel Chaves. El fet, tota una declaració d’intencions, relegava els “mediterranis” a posicions subalternes. D’aquelles noces, aquests confits, diria el poeta renaixentista. En tot cas, lucidesa preventiva de luxe quan ningú no parlava encara d’eixos mediterranis, models jacobins d’estat o capitalitats sobrealimentades econòmicament. A la darreria dels 90, Garcés va tornar a la mateixa llibreria a presentar-nos Soberanos e intervenidos, un llibre imprescindible per a explicar els moviments geopolítics i les complicitats internacionals que generen colps d’estat com el de Xile i encara expliquen l’actualitat. La lucidesa persistent de Joan Garcés no ha fet sinó créixer en un camp polític asfaltat de llocs comuns i tacticisme partidista.

Les polítiques del grup dels sevillans durant dècades i el trist envelliment dels seus líders enalteix la militància cívico-política de gent com Joan Garcés

En aquelles eleccions del 77, els meus pares, que votaven per primera vegada, s’inclinaven pel PSP de Tierno Galván. Jo, pel PSPV de la Federació de Partits Socialistes (FPS), però els menors de 21 anys no teníem dret de vot. L’escissió del PSPV de l’any anterior va provocar que PSP i la FPS es presentaren com a Unitat Socialista, que incloïa els germans Garcés, Rafa Arnal o Fede Molins, la colla que m’educava fora hores. A partir de les següents eleccions, els pares van claudicar davant l’encant dels sevillans i jo vaig començar a llançar el vot a la paperera de la història. Vist des d’ara, les polítiques desplegades pel grup dels sevillans durant dècades i el trist envelliment dels seus líders enalteix la militància cívico-política de gent com Joan Garcés, que ha continua denunciant la “transició tutelada” i l’acceptació acrítica d’un “pragmatisme polític” que en aquell Congrés de Suresnes va convertir el PSOE en “un partit fiable” per als EUA, Alemanya i la Internacional socialista. Potser Felipe González --com María Corina i Donald Trump-- ja no ho veu així.