Aniversari i el perill de regressió

Passaren els silencis imposats per la dictadura, ara, en part gràcies a la tasca feta des de la ciutadania, la investigació i els darrers governs d’esquerra han sortit a llum realitats ignorades en gran part. Eixe és el cas del professor Joan Peset Alexandre, afusellat el 24 de maig de 1941, per cert el dia que jo vaig nàixer. Com que la gent gran tendim a recordar, en ocasions amb excés, no vaig a insistir amb el tema del procés i les circumstàncies que van acompanyar aquets crim franquista, això sí, recomanaria la lectura de la recent novel·la de Martí Domínguez Ingrata pàtria, considerant que es un text documentat i que aporta suficients dades sobre l’efemèride i la personalitat de la víctima.

No obstant, el cas Peset presenta elements semblants amb els del moment que vivim, caracteritzat entre altres factors pel perill de regressió democràtica, proximitat de convocatòries electorals a tots els nivells territorials (estatals, autonòmiques i municipals), creixement de sentiments homòfons, deriva de la dreta espanyola cap el seu costat més extrem... Doncs bé, recuperant el fil del nostre professor, cal recordar com la seua carrera política va estar centrada de 1936 a 1939, o siga en un moment àlgid, en la qual el feixisme jugà un paper determinant. En tal moment de crisi, que provocà la guerra a Espanya, un científic, que no havia fet política fins aleshores, un home “bon cristià i un bon metge”, acceptà liderar el Front Popular, segons paraules de la novel·la: “He cregut que es podien canviar les coses, sincerament ho he pensat i batallat per això, per obrir el món a la llum”.

També hui ens preocupem per la crisi democràtica, salvant, però, detalls i nivells. L’emergència, però, exigeix formules modernes i actuals d’unitat, per garantir majories suficients, i, per tant, aconseguir canvis, aleshores un grapat de gent, la majoria ja major, acabem de fer una crida en tal direcció d’unitat. Ve al cas citar al professor Daniel Innerarity, qui tantes reflexions ens ha aportat, quan manifestava que “som deutors d’una forma de pensar centrada als individus i els líders”. Doncs, aquest és el cas, puix davant dels sentiments a favor de la unitat de les esquerres i el valencianisme, les opcions polítiques han reaccionat situant el problema en torn a líders i persones. Que en un moment determinat es deurà parlar de noms i cognoms, doncs, clar que sí, però, no caldria encetar el camí en termes diferents? De moment, però, ens quedem de nou amb allò de “qüestió dels noms”, com deia Fuster.

Passàrem aquella transició, tan discutible, estem en una democràcia millorable, dins la qual tenim dificultats, o entrebancs, per garantir drets, com ha succeït en recents votacions parlamentàries, producte de majories que no volen canvis de fons. Resten pendents, però, reformes i millores socials que igualment tenen a veure amb al autogovern de les realitats territorials, com és el del nostre país, oficialment Comunitat. Què hi farem?