¡Que se jodan! La degradació d’allò públic com a projecte polític

La vaga del professorat de l’educació pública valenciana no pot llegir-se únicament com un conflicte laboral o pressupostari. El que està en joc és una mica més profund: el model d’educació que es vol consolidar i el lloc que ha d’ocupar-hi l’escola pública.

L’educació pública mai ha sigut un espai neutre. És un dels principals mecanismes de redistribució social, de construcció de ciutadania i de garantia d’igualtat. Justament per això, també constitueix un espai de disputa política permanent. La qüestió és què ocorre quan un govern deixa d’entendre-la com una inversió col·lectiva i comença a gestionar-la com una obligació incòmoda, una despesa que ha de contindre’s mentre s’enforteixen altres circuits educatius sostinguts igualment amb diners públics.

A la Comunitat Valenciana, el Partit Popular ha mostrat històricament una aposta clara per l’educació concertada. No es tracta únicament d’una preferència ideològica o pedagògica. La concertada forma part d’una determinada concepció de les relacions entre l’espai públic i el privat, on els diners públics deixen de tindre com a funció principal enfortir estructures comunes per a convertir-se, progressivament, en un mecanisme de transferència de recursos, legitimitat i estabilitat cap a determinades xarxes socials i institucionals de gestió privada.

La conseqüència d’aquest model no és necessàriament la desaparició de l’educació pública, sinó una cosa més enganyosa i perversa: el seu afebliment progressiu. La degradació de les condicions materials de l’escola pública genera desgast en docents i famílies. Degradació a través de ràtios elevades, de precarització de les seues plantilles, d’incertesa organitzativa, d’infraestructures insuficients o de problemes persistents com la climatització dels centres. I eixe desgast no és políticament neutre. Quan la pública es percep com a saturada o incapaç de respondre adequadament, la concertada apareix com a refugi i alternativa desitjable per als qui tenen marge d’elecció.

Per això, les decisions recents de la Conselleria d’Educació, com ara el tancament de plantilles abans del procés de matrícula o l’escassa capacitat de negociació mostrada davant les demandes del professorat, són part d’una política que promou la contenció i el desgast del sistema públic. La sensació que travessen molts centres educatius és que l’administració no escolta perquè, en el fons, considera que la deteriorament de la pública no té un cost polític rellevant.

L’educació pública ha deixat de ser entesa com un projecte col·lectiu de país

Potser ací resideix una de les qüestions més preocupants del conflicte actual, la percepció que l’educació pública ha deixat de ser entesa com un projecte col·lectiu de país per a convertir-se en un àmbit que simplement ha de gestionar-se al menor cost possible. Mentrestant, el professorat continua sostenint, moltes vegades en condicions cada volta més difícils, una estructura fonamental per a la cohesió social. I eixa és precisament la raó per la qual la vaga no hauria d'interpretar-se com una protesta corporativa, sinó com un advertiment sobre el futur del sistema educatiu valencià i de les conseqüències socials que se’n derivaran.

Però en l’escenari de la negociació, amb un PP al qual no li importa l’educació pública (ja que no té guanys electorals ni econòmics amb ella), és probable que la Conselleria d’Educació aconseguisca desesperar els sindicats (a tots), perquè en el fons, o no tan en el fons, en el cap dels negociadors del Govern valencià ressona l’eco d’aquella frase inquietant: “¡que se jodan!”, que va popularitzar la filla de Fabra al Congrés: cadascú respon a les seues tradicions.

Només ens queda estrènyer els punys i llavis i continuar amb la lluita. Perquè defensar l’educació pública no consisteix únicament a mantindre oberts els centres. Consisteix a decidir quin tipus de societat volem construir i quin paper atorguem a allò que hauria de pertànyer a totes i tots.