Mirar més enllà

Sembla que avui es dona per fet que hem d’invertir més en defensa, sobretot perquè els EUA ens abandonen i Rússia ens amenaça. Això mateix, encara que no ho semble a primera vista, casa perfectament amb un augment del nacionalisme excloent i tecnofeixista, de manera que es tracta d’un ‘tot’ coherent.

Que això és el que està passant sembla bastant evident, però caldria posar la mirada una mica més enllà: en el passat i en el futur.

Caldria veure, o reveure, què va passar quan es van iniciar carreres armamentístiques abans de la Guerra Gran de 1914-1918 o quan van pujar al poder els sistemes totalitaris del Duce Mussolini, el Führer Hitler o el Generalísimo Franco. És igualment evident: el nacionalisme extrem es troba empès a xocar amb altres nacionalismes (fins i tot, dins d’un mateix territori) i la guerra es fa indefugible.

Avui, el mateix ordre internacional que havia estat capitanejat pels EEUU es fa miques, igualment amb els Estats Units al capdavant, com un capità enfollit. Pot haver moltes maneres d’interpretar aqueix nou des-ordre internacional i el creixent clima i sensació d’inseguretat, tan difús però alhora tan cert.

Tot i això, molts podem coincidir en què la decadència dels EEUU i la seua lluita perduda amb la Xina ens està arrossegant a tots a una carrera desnortada i al ‘campi qui pugui’, la qual cosa es porta per endavant les poques normes de convivència (internacional i local, atenció) que havíem pogut consensuar.

Fins i tot en països on el pacifisme està arrelat a nivell institucional bufen vents militaristes. A Catalunya, que disposa d’una Llei de Foment de la Pau i un Institut Internacional per la Pau, i on pràcticament no hi ha indústria militar, tot s’està replantejant i empreses com Indra o Santabárbara planegen com voltors sobre el seu teixit industrial.

Val que avui hi ha molts diners estatals predisposats a invertir en armament; val que pot ser un bon negoci bancari en el termini d’uns pocs anys; val que es poden crear alguns llocs de treball (molts menys que en educació o sanitat, amb la mateixa inversió). Tot amb tot, no és cert que la pau i la confiança són el millor marc per als negocis –si més no, per a la seua majoria- ?

És una perspectiva plausible que a l’any 2030 estem tots en guerra amb Rússia –si no abans-?

Cert és que aquest estat té una temible tradició imperial manifesta en múltiples ocasions i, sobretot, després de la Segona Guerra Mundial; cert és que tenen una forta tradició militarista i que, com s’ha vist, estan disposats a entrar en guerra i mantenir-la. També és cert, però, que l’OTAN no ha actuat amb coherència ni prudència en relació a Rússia; i que els EEUU han arraconat i han pretés esfondrar el país per ferir la Xina i, tot seguit, deixar els europeus a l’estacada.

Perquè la Xina és el rovell de l’ou del trencament de baralla que protagonitza el govern dels EUU que, impotent per guanyar amb les seues pròpies normes de joc, fa ostentació de la seua superioritat militar, la qual pretén augmentar a les costes dels europeus.

Les guerres no són un eclosió involuntària i momentània: es creen enemics, es preparen, es busquen i, finalment, esclaten amb una o altra excusa.

És aqueix el futur que volem? Una guerra intereuropea per a una Unió Europea creada per evitar les guerres? Volem que Alemanya, on el seu partit Alternative für Deutschland (AfD) pot guanyar unes eleccions, esdevinga de bell nou gran potència militar? Volem enviar els nostres fills a la mort perquè considerem els russos uns dimonis emplomats (i ells opinaran el mateix de nosaltres, aquesta vegada amb motius -per la nostra ja evident superioritat militar i econòmica-)? Pensem una mica; només una miqueta. O és que la raó se l’ha menjada el porc?