President, ja n’hi ha prou

El dret a la vaga és un dret constitucional que no pot ser qüestionat per cap president del Consell, com vosté, Juanfran Pérez Llorca, ni per cap partit que, tot i definir-se sovint com a constitucionalista, ignora la Constitució espanyola quan li convé. I això és exactament el que està passant amb la vaga educativa indefinida al País Valencià: una mobilització legal, legítima i necessària que reclama millores en les condicions laborals del professorat i, sobretot, en la qualitat de l’escola pública.

No es tracta d’un conflicte menor ni conjuntural. Aquesta vaga posa el focus en un malestar profund, acumulat durant anys i agreujat per unes polítiques sectàries i partidistes que pretenen controlar políticament i ideològicament l’educació valenciana. Davant d’això, la resposta del govern no ha sigut el diàleg, sinó la confrontació.

President, en lloc d’assumir la seua responsabilitat institucional, ha optat per una estratègia equivocada: permetre —quan no fomentar— que des de canals oficials i afins es desacredite el professorat amb arguments miserables sobre les baixes, els salaris o la seua professionalitat. Lluny de desautoritzar bots, trolls i mitjans afins quan alimenten aquesta campanya, el seu govern la consenteix i l’amplifica. El resultat és clar: cada atac genera més indignació, més seguiment de la vaga i més distància entre la comunitat educativa i el Consell.

Però hi ha una realitat incontestable que desmenteix qualsevol intent de deslegitimació: 43.868 veus que legitimen un procés col·lectiu i que marquen un camí clar. El resultat és contundent: el 78 % rebutja l’acord de la Conselleria d’Educació. Això no és només un “no”; és una esmena a la totalitat a una política educativa que menysté el professorat i degrada l’educació pública. A més, els sindicats que impulsen i sostenen aquesta mobilització tenen una legitimitat indiscutible, atorgada en les eleccions sindicals amb una participació elevada del conjunt del professorat.

Aquesta estratègia no sols és perjudicial per a l’interés general de la societat valenciana, sinó que representa també una greu errada política. Cap dels seus antecessors havia recorregut a aquest nivell de confrontació amb el professorat. I el més significatiu és que ha aconseguit allò que semblava difícil: unir tot el moviment sindical en una vaga educativa indefinida inèdita, amb el suport dels cinc sindicats representatius de la mesa sectorial, d’altres organitzacions sindicals que no hi són, del moviment estudiantil, de la comunitat educativa i d’una societat valenciana que és molt més que quatre hooligans a les xarxes socials.

Això s’ha vist cada dia de vaga, en cada centre, en cada poble i en cada mobilització. El conflicte no és artificial ni minoritari: és ampli, transversal i sostingut.

Les reivindicacions són clares i àmpliament compartides: recuperació del poder adquisitiu perdut, reducció de ràtios, increment de plantilles, disminució de la càrrega burocràtica, millora de les infraestructures educatives i defensa efectiva de la llengua. En definitiva, es tracta de garantir una educació pública de qualitat.

Després de molts anys de trajectòria sindical, havent participat en nombroses negociacions i signat acords amb governs de diferents opcions polítiques —també amb el seu partit—, mai no havia vist un nivell de virulència i menyspreu com el que estan mostrant la Conselleria d’Educació, encapçalada per María del Carmen Ortí, el secretari autonòmic d’Educació, Daniel McEvoy, el seu partit i vosté mateix. Així no es resolen els conflictes: així s’enquisten.

La prepotència no és una estratègia política, sinó un error. I la resposta del professorat ho està demostrant. L’actitud de la consellera i del secretari autonòmic no fa sinó agreujar el conflicte i bloquejar qualsevol eixida dialogada. Quan els interlocutors perden tota credibilitat, la solució passa necessàriament per rellevar-los i obrir una nova etapa de negociació real.

President, vosté hauria de governar per a totes les valencianes i valencians, no només per als interessos del seu partit ni sota els dictats de Madrid. Està a temps de rectificar: desautoritze els atacs al professorat, canvie el rumb comunicatiu del seu govern i, sobretot, negocie amb el comité de vaga per donar resposta real a una mobilització legítima i justa.

El professorat està organitzat centre a centre, poble a poble, arreu del País Valencià. És un col·lectiu compromés, dinàmic i reivindicatiu que, governe qui governe, defensa el dret a l’educació, l’escola pública i unes condicions laborals dignes. Ignorar-lo no farà desaparèixer el conflicte; només el farà més gran, com s’està demostrant cada dia de vaga.