Una escola pública i de qualitat

El sector de la docència pública valenciana es troba estos dies manifestant-se. Les i els ciutadans estaran veient i llegint notícies sobre les marxes al carrer, la vaga... Però, quan hi ha una negociació des de l’enfrontament—en este cas, del professorat front l’Administració— es genera una espècie de guerra informativa, sent, al meu parer, molt trist i desesperançador l’ús del poder institucional per confrontar i confondre. Per tant, el que volia en este article d’opinió és posar el focus en el que crec que és el més important en aquesta causa, en el que ens hauria d’unir a tots. Allà vaig:

Una democràcia jove i plural, així ens definim de vegades al context d’Espanya. Però una democràcia jove que s’està fent major. Si poguérem preguntar sobre el futur a la gent adulta dels anys setanta i vuitanta, segurament, ni els més optimistes esperaven aconseguir una societat com la que gaudim hui, al 2026.

I això s’ha donat per moltes raons, però sobretot —i així ho avala la ciència— per l’aposta que va fer aquella nova societat democràtica per una educació pública de qualitat i universal (com també va fer amb la sanitat).

Esta aposta no va ser fàcil de consensuar (i ja va nàixer amb asimetries); però tot i això prompte es va convertir en una de les regles bàsiques del joc democràtic que acabàvem d’iniciar. L'Administració anava a afavorir, i així ho ha estat fent, que totes les xiquetes i xiquets tinguen l’oportunitat d’estudiar i de desenvolupar una carrera professional del més alt nivell, independentment dels diners i de les condicions socials, ideològiques, religioses, etc., de les seues famílies. Tots els xiquets i xiquetes es convertien així en ciutadans de ple dret, evitant un concepte de pares clients de les institucions educatives que pogueren anular amb diners i influències eixa igualtat d’oportunitats.

És veritat que açò no es va aconseguir ràpidament ni en plenitud. Però els que hui exercim com a professionals en l’educació i en molts altres sectors ja no som els fills de les persones amb diners i pròximes al poder. Hi ha filles de llauradors metgesses, fills d’operaris de fàbrica enginyers, filles d’ocupades de la neteja científiques...

Però el temps ha passat. I, desafortunadament, en l’actualitat sembla que aquest pacte fundacional comença a estar en qüestió. Sí, hi ha qui pensa que s’ha de fer també negoci de part amb l’educació i la sanitat i treballa des del poder perquè açò siga una realitat cada vegada més acceptada socialment. Torna a qüestionar-se la concepció de tot xiquet i xiqueta com a ciutadà de ple dret independentment del context familiar on a cadascú li haja tocat nàixer.

I ¿a qui pot beneficiar açò?:

Pensem en els defensors de la llibertat. La llibertat s’expressa en possibilitats d’elecció (recomane la lectura d’autors com ara Amartya Sen i Martha Nussbaum per a aprofundir en este principi de la llibertat). Si una persona no té recursos per comprar res, no és lliure, no té on escollir... Si una persona no té l'opció d’accedir als coneixements i desenvolupar les competències necessàries per a construir el projecte vital que valora, no és lliure. Si una persona no pot escalar social i professionalment en funció de la seua motivació i esforç, no és lliure... Com veieu, en tots estos exemples, un sistema educatiu universal i de qualitat és fonamental: és el pacte fundacional necessari que fa créixer les llibertats de tots els ciutadans respectant la igualtat d’oportunitats. Per això cal desconfiar d’aquells que fan lleis en nom de la llibertat sense especificar per a qui és ixa llibertat. Per exemple, la llibertat d'una minoria amb molt de poder per a trencar la igualtat d’oportunitats és una fal·làcia, perquè destrueix les llibertats de la majoria amb l’objectiu d’afavorir les suposades llibertats abusives d’una minoria.

Però a més, és que deteriorar ixe sistema públic i de qualitat per a tots també acaba perjudicant els que ho han provocat. El talent, les intel·ligències, naixen o naixen, independentment dels recursos econòmics i de l’estatus dels progenitors. Per això una societat que afavorix la igualtat d’oportunitats es dispara en el seu desenvolupament, perquè potencia tots els talents i permet que arriben als llocs de més responsabilitat les persones que més poden aportar independentment dels seus orígens. Per exemple, és probable que la persona amb talent suficient per a aconseguir un tractament mèdic eficaç davant una malaltia ara incurable, no arribe mai a desenvolupar les competències necessàries per a aconseguir-ho si no hi ha un sistema educatiu públic i de qualitat que evite el determinisme per origen socioeconòmic. Sí, una educació pública universal i de qualitat, una sanitat pública universal i de qualitat, fan que una societat es desenvolupe al millor dels ritmes; no només són gestos de la més alta responsabilitat ètica, són les inversions més rendibles a mitjà i llarg termini per a un país (i així ho avala la ciència).

I que demana ixe professorat que ara es passa el dia cridant al carrer?

Una quantitat de professionals per nombre d’alumnat que assegure a totes les xiquetes i xiquets (independentment dels seus orígens i característiques) la igualtat d’oportunitats (i açò es fa amb ràtios més baixes; amb professorat especialitzat que possibilite la inclusió; evitant la segregació per raons econòmiques i socials mitjançant les polítiques d’escolarització...).

Unes infraestructures adequades i unes condicions de treball dignes per als professionals que dediquen anys d’estudi i esforç per a assumir una tasca tan complexa i amb tanta responsabilitat. Cremar el professorat suposa apagar la força de la vocació en una llavor tan crucial com és la docència (per això els docents també tenim dret a demanar una reducció de l’exagerada pèrdua de poder adquisitiu que estem suportant des de fa ja anys).

Frenar la privatització —frenar la progressiva destrucció de la condició de totes les xiquetes i xiquets com a ciutadans de ple dret a una educació en igualtat de condicions independentment dels orígens socioeconòmics—. I ací caldria un pacte entre els diversos partits polítics per protegir —independentment de l’alternança en el poder— este principi bàsic i fundacional de la nostra democràcia.

(...)

Demà, si no faig vaga, quan em trobe cara a cara amb tots vosaltres, independentment de les vostres circumstàncies socioeconòmiques, sanitàries, de desenvolupament..., seguiré veient-vos com a ciutadans de ple dret que mereixeu tots els meus esforços; però permeteu-me alguns dies de lluita, que açò també és educar; no siga que en unes dècades algú haja de dir allò de: l’educació pública era verda i uns burros se la van menjar.