Fills d'una terra que sona

Hi ha territoris que s’expliquen per la seua economia, alguns per la seua història. Altres, com el nostre, per l'espenta emprenedora i comercial que portem en vena. Però els valencians, de dalt a baix, tenim una altra manera de definir-nos: som un poble que sona. Ens defineix eixa vibració col·lectiva que naix quan un grapat de persones decideix quedar un dilluns o un divendres a la nit, després de treballar, per assajar un parell d'horetes en una banda, una coral, una rondalla o una colla.

Les xifres són inabastables. No importa el detall: centenars de societats musicals, desenes de milers de músics, estudiants, cantants, rockers... Impossible poder mesurar allò essencial: la memòria viva d’un poble que sona.

Modestament, ho dic des de dins. Des de qui ha sentit el pes de l’instrument a les mans, l'esgotament per no bufar com cal (el diafragma !!! que diria Lluís i tants mestres), la satisfacció de formar part d’una agrupació que sona. Des de qui ha entrat cansat a un assaig i ha eixit diferent. Nou! Perque la música en grup no és només música: és una manera d’estar en el món.

“Sense música, la vida seria un error”, va escriure Friedrich Nietzsche. Però ací, la música no sols evita l’error: dona sentit. Dona arrels.

Cada assaig és una escena quotidiana i alhora extraordinària: el requinto, el flautí, la dolçaina afinant, la tuba respirant profund, el guitarró —mascle o femella— marcant ritme i convidant a ballar. I enmig de tot, persones. Persones que escolten, que tornen a començar. Persones que, sense adonar-se’n, construeixen bellesa juntes.

I també memòria.

Perquè abans que nosaltres, n’hi hagueren altres. Músics que ja no hi són però que continuen sonant en cada peça. Mestres que ens van ensenyar a escoltar abans que a tocar o a cantar.

És difícil trobar una definició del qué passa quan una banda o un cor sonen “com mai”, com ens agradaria que sonaren; com un miracle que no és miracle. És el fruit aconseguit per una suma d’individus, és una veu, una interpretació col·lectiva.

Hi ha un orgull que no fa soroll. Un orgull tranquil, profund. El de formar part d’una banda, d’una coral, d’una colla. El de saber que eres una peça menuda d’un engranatge immens. I que, sense tots i totes els i les allí presents no sonaria igual.

El compositor noruec Kim André Arnesen, tan vinculat al món coral, ho expressa sovint en la seua obra: la música és un espai compartit on les veus individuals troben una emoció comuna. I això és exactament el que passa cada setmana, en cadascún dels nostres pobles i barris.

Celebrem entrar a temps. Emmudim quan Amparo fa un solo que talla la respiració; quan Susana o Eduard ens demostren que saben "nadar de panxeta" sobre un La, quan Pau o Pòlit reblaneixen la xirimita o quan Laly i Dorle fan ballar les vaquetes sobre la pell del tabal.

I, sobretot, quan arriba eixe instant màgic en què el director alça les mans i, de sobte, tot encaixa. Allò que era soroll esdevé música. Allò que era individual es converteix en col·lectiu. I en eixe instant —qui ho ha viscut ho reconeixerà— se t’eriça la pell i penses: paga la pena. Reaccions d’afortunats.

Hi ha un instant —breu, però que perdura com etern— en què tot encaixa. En eixe moment, qui toca o canta i qui escolta, qui ha estat sempre i qui acaba d’arribar, comparteixen alguna cosa que no es pot explicar del tot.

I és ahí on entenem que no estem sols. Que formem part d’una cadena que ve de lluny i que continuarà.

I això passa a Crevillent, a Quatretonda i a Quatretondeta, a Agres, a Oliva, a Tales... i fa possible que "Villores continúe essent Villores".

Cantar, tocar, escoltar —i sí, també equivocar-se i tornar a intentar-ho— és una benedicció. Però sobretot és un llegat.

Un llegat fet de persones. De pobles sencers.

Un llegat que sona. I que, mentre continue sonant, ens farà ser qui som.