P’alante, Rufián, p’alante!

Gabriel Rufián s’ofereix a liderar una entesa electoral de partits polítics estatals i sobiranistes i remou les aigües subterrànies de l’electorat progressista que, a poc a poc, ix a la superfície agitant el debat d’una ‘Entesa de partits’ (així repartides la majúscula i la minúscula), que qüestiona les pugnes ideològiques i estratègiques en l’esquerra que han ennuvolat sempre el paisatge. “Si puc ajudar a una confluència, ‘p’alante’”, ha exclamat el d’ERC. I, pel que estic veient, aquesta idea gaudeix de més consens en les bases que en els dirigents dels partits. Cap novetat. Satisfets d’haver-se conegut, alguns tenen un ego més ample que la copa de la figuera de Bengala.

No cal desxifrar els secrets del tarot per saber que la unió fa forts els febles i la divisió converteix en febles els forts. Posar-ne d’exemples és fàcil, perquè abunden; tant a l’estranger com a les Espanyes. Aviat farà dos anys, a França l’esquerra es va unir en un Front Popular per parar els peus a l’extrema dreta. I recentment, les tres nacions històriques del Regne Unit (Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord) han quedat en mans de forces independentistes. La realitat agradarà o no agradarà, però mentre l’esquerra estatal resta l’esquerra sobiranista suma. Ho hem vist també ací, on els èxits recents d’Adelante Andalucía i de la Chunta Aragonesista han marcat el camí. Ara és qüestió de seguir-lo.

No és inevitable que la ultradreta arribe al poder. La clau radica en concentrar el vot de l’esquerra alternativa i evitar la fragmentació, ja que el sistema D’Hont castiga la divisió. Cal que eixa idea s’escampe com un herpes front als habituals punxaglobus que, incapaços de trencar la rigidesa dels aparells dels partits, repeteixen els errors any rere any com si estigueren atrapats en el Dia de la Marmota. I com que estic segur que sense eixa Entesa la derrota electoral està cantada, faig constar des d'ací que, si existeix una conspiració contra l'immobilisme, estic en ella. Des d'ara mateix i en primera fila.