On s’han quedat?

Amb tot el tema de Zapatero, la vaga del personal docent que, per cert ens estan donant una molt bona lliçó de dignitat a tota la classe treballadora, sembla que ens hàgem oblidat dels familiars de les víctimes de la dana.

Una vegada més l'urgent s'està superposant al realment important. Al “president” Pérez Llorca se li amuntonen els problemes. I, amb el seu tarannà, un pèl autoritari, sembla que allò de negociar no se li dona massa bé. Millor dit, negociar, amb forces progressistes o sindicals pel tema de la vaga. Això sí, amb la ultradreta no té cap problema a negociar pressupostos i tot allò que calga per a mantenir-se al capdavant del consell. Encara que les mesures que negocie amb ells siguen de les més reaccionàries que es puguen recordar, com les subvencions a escoles que segreguen per sexe, per exemple. O la retirada de recursos a les dones víctimes de violències masclistes.

També ha incomplit la promesa feta quan va aplegar al Palau de la Generalitat de reunir-se amb els familiars de les víctimes de la barrancada i, almenys que se sàpiga, encara no ho ha fet tampoc.

I mentrestant, com diem a la meua família, passa el temps “pegant botets” buscant cridar l’atenció d’un Feijóo que encara no ha decidit convocar el congrés del PPCV. I amb un Camps que busca reeditar les majories absolutes de principi de segle. Potser no recorde que Rita Barberà, va morir. Que Zaplana està condemnat i en el carrer per patir una “malaltia terminal”. Que Mazón està fora de joc, tot i que continua com a diputat en les Corts valencianes. Un panorama realment desolador per a Feijóo a la Comunitat Valenciana que, repetisc, continua sense convocar el congrés.

I Pérez Llorca, amb una consellera autoritària i absent a qui no sap (o no vol) controlar davant una vaga indefinida del personal docent, secundada per les famílies i pels estudiants que li pot passar una factura molt important a escala electoral.

Però he de reconéixer que em fa mal vorer com s’han oblidat (amb la complicitat dels mitjans de comunicació, que tot cal dir-ho) dels familiars de les víctimes de la dana.

Tenen (tenim) la memòria molt curta. Sobretot la gent que es dedica a la política de forma interessada. Fa mal, molt de mal recordar a la gent que va lluitar per aconseguir llibertats individuals i col·lectives i la consolidació d’una democràcia encara vigilada pel franquisme que mai ha desaparegut, i veure en què s’està convertit ara mateix la vida política de l’Estat Espanyol.

Crispació, política del “i tu més”, corrupció generalitzada, amb interessos partidistes per damunt de l’interés general de la ciutadania.

Tret d’algunes honroses excepcions, la política s’està convertit en la consecució del poder a qualsevol preu, per tal de donar a guanyar diners de l’erari públic a amics i coneguts. Solucionar problemes de la gent... això no interessa tant, no sol ser fàcil i a més pot actuar en contra dels interessos que persegueixen. Pot desgastar-los massa. Com ho van fer els familiars de les víctimes de la dana amb les seues declaracions, manifestacions, i altres actuacions com el fet d’anar a les institucions europees per tal de demanar justícia per als seus familiars que van morir per la ineficàcia en la gestió de la catàstrofe.

Ara "ja no toca" rebre’ls ni donar-los cap plànol televisiu, ni massa espai a la resta de mitjans de comunicació.

La situació em recorda la d’una tolla estancada i plena de fems i de pudors per la podridura acumulada i sense cap intenció de fer un drenatge en profunditat per tal de netejar la brutícia.

Segurament quan algú estiga llegint aquestes lletres estaran desfasades per la velocitat a la qual ens estan obligant a viure.

Segurament quan isca publicat aquest article les associacions dels familiars de les víctimes de la barrancada continuaran sense ser rebuts pel “president”.

Segurament la vaga docent indefinida continuarà donant-li mal de cap a la consellera i a tot el consell per extensió.

Segurament els sindicats convocants de la vaga continuaran exigint (i amb tota la raó) veure complides les seues exigències i recordant-nos a la resta de la classe treballadora que la dignitat de ser empleats i empleades públiques, existeix, tot i que molta gent s’haja oblidat d’aquesta classe de dignitat que va molt més enllà de l’augment salarial.

Segurament el discurs interessat del “president” i de la consellera buscant posar el focus en el tema salarial està amagant el veritable objectiu d’aquest govern i que és la progressiva privatització dels serveis públics.

Però jo vull agrair especialment als familiars de les víctimes de la dana la lliçó de dignitat que ens van donar a la resta de gent compromesa amb la justícia social universal. I ho vull fer de tot cor, sincerament i honestament.

I també al personal docent per ficar damunt la taula la seua por a la privatització dels serveis públics que haurien de ser la joia de la corona perquè són redistribuïdors de la riquesa que generem com a societat. Tota la meua solidaritat (amb aportació a la caixa de resistència inclosa), i tot el meu respecte cap a les seues reivindicacions.

Al cada dia menys honorable “president” i a tot el seu consell, el meu menyspreu més absolut per continuar fent el toll podrit cada dia més amb més brutícia.

Que aquesta gentola del PP sàpiga que som molta gent la que els ha vist el plomell amb les seues actuacions públiques i privades i que en un any just hem de dipositar el nostre vot en les urnes.

Com crec que ha quedat clar, amb el meu i amb el d’aquelles persones sobre les puga influir que no compten.

Tot el meu respecte i admiració per als familiars de les víctimes de la barrancada. Tot!