La corruptela del poder

La dreta liberal-conservadora i la dreta autoritària es freguen les mans i es manifesten perquè Zapatero i altres membres del PSOE estan imputats per diversos presumptes delictes.

L’esquerra governamental liberal-progresista, fa el mateix contra la corruptela del PP, la d’ara i la d’abans jutjada i condemnada.

La dreta liberal-conservadora i la dreta autoritària, també recorden les corrupteles passades del PSOE, ja jutjades i condemnades.

L’esquerra del PSOE i els polítics que donen suport al govern, oscil·len entre reconèixer les bondats de Zapatero i condemnar-lo.

Però dona la sensació que la major part de tot el que son acusacions o defenses dels polítics tenen més caràcter ideològic o d’interès particular que jurídic.

Jo no sé, tal com diuen o insinuen alguns, si els jutges no son imparcials i donen cops d’estat o, pel contrari, es basen en proves quan emeten dictamens.

Jo no sé ni de lleis ni de condemnes, ni si s’han de beneficiar els delinqüents que s’autoinculpen i denuncien.

Tinc molt clar que els condemnats per corrupció han de tornar els diners que han estafat, però sembla ser que alguns no ho fan i no passe res.

Observe que alguns polítics, siguen de dretes, d’esquerres o de centre, no solament viuen de la política com única professió, sinó que s’han enriquit, han canviat d’un habitatge normal a una residència de luxe, han modificat l’estatus o han afavorit els seus familiars.

Altres, després del seu mandat, han utilitzat les portes giratòries i han ocupat llocs en importants empreses privades.

Intueix que, segurament, algunes d’aquestes coses que fan potser siguen legals, però dubte que siguen ètiques.

Tinc la sensació que no solament certs polítics volen enriquir-se, son corruptes i busquen poder, sinó també molts empresaris. I que el poder, tan si es econòmic com polític, corromp.

Pense que una part dels polítics quan toquen poder es corrompen i no volen abandonar-lo.

Alguns obvien l’enriquiment dels polítics i mandataris amics, al·legant que han fet moltes coses bones per al país o en benefici del poble, lo qual és una manera de justificar la corrupció.

Recorde que un personatge històric proscrit va escriure: «Si el país està empobrit, visquen pobrement els ministres, i el mateix rei».

Però hi ha altres, com un conegut polític de la dreta —ex president, com Zapatero— que va dir «El que pueda hacer, que haga» i tenia raó: aquí molts polítics, dirigents i ex-dirigents, han fet tot el que han pogut per enriquir-se, inclòs ell mateix.

D’altra banda crec que tota la partida de ping-pong que fan els partits polítics a les Espanyes —amb el suport incondicional dels que els segueixen— és, no solament lamentable, sinó hipòcrita, igual que les manifestacions —amb crits demagògics— en contra dels adversaris.

Abans de fer manifestacions «guerracivilistes» i enfrontaments amb una gran càrrega d’odi, convindria que es miraren tots a l’espill, però tots; i que buscaren llums i referents ètics en la vida política com per exemple la d’aquell president de l’Uruguai que quan va acabar el seu mandat va tornar amb les butxaques buides a la granja on havia viscut tota la vida; que prenguen exemple de José Mújica.