La tristesa de Miles Davis

No soc un friqui del jazz, ni un gran melòman. Si de cas, un humil diletant. Però ara que celebrem el centenari de Miles Davis (Alton, 1926-Santa Mónica, 1991) no puc més que escoltar de bell nou la seua peça mestra, el disc de jazz més venut i admirat de la història, 'Kind of Blue', i deixar-me dur per les evanescències i els suggeriments que la trompeta infinita d’este geni de la música aporta a la sensibilitat humana.

Miles Davis és una mostra ben eloqüent d’un antic dilema en el món de la creació i que els últims moviments d’extrema correcció política de la cultura woke van posar d’actualitat. El músic fou un geni, sens dubte, però la seua vida personal fou autodestructiva, tempestuosa, amb fama de mal caràcter i maltractador de dones. Què importa més, l’obra, el producte pur de la creació artística, o la personalitat de l’autor, i si fou o no una bona o una mala persona? Ha d’haver-hi correspondència entre la bellesa que és capaç de crear un artista i la seua personalitat, el comportament amb els humans i els seus actes en la vida diària?

De qualsevol manera, i sense ànim de categoritzar en este complex dilema, allò que resta ben clar és que la creació de bellesa, de tendresa, d’imaginació, de sensibilitat creadora, és un dels elements més radicalment importants i diferenciadors de l’espècie humana. I esta és la història de l’art des de les pintures rupestres del paleolític. És el gran misteri i la gran aposta, fascinant i seductora, de l’Homo sapiens.

Tanmateix, la bellesa no és conseqüència únicament de la creativitat humana. Cal estudiar amb deteniment el cosmos, els orígens de la Terra i de la vida, per a comprendre amb quina hostilitat es mostra la química o la física, tant se val, dels elements que configuren l’univers. Més enllà de la Terra tot és hostil, tota la matèria coneguda del cosmos: temperatures altíssimes, temperatures baixíssimes, atmosferes irrespirables.

Aleshores, en contraposició, la biodiversitat de la Terra, la vida, és un fenomen raríssim, un complex miracle de la física. Els animals, les plantes, els entorns naturals, són un regal extraordinari en contraposició a l’univers conegut. No és necessari entrar en valoracions morals. Només la trompeta de Miles Davis, la màgia de la seua cadenciosa i serena tristesa, em fa pensar en la sort impagable de poder viure este instant.

Suscríbete para seguir leyendo