Egòlatres

Només acabar la famosa roda de premsa que va suscitar l’interès de tots els mitjans de comunicació pertot arreu del món, Florentino Pérez, el president del Reial Madrid, va enfilar la porta de la sala per anar-se’n amb el semblant d’aquell qui mira la resta de persones del seu voltant com si foren vassalls, súbdits o serfs. Per a ell i per a Trump, de ben segur el mirall que té cada dia a casa seua, els periodistes són uns enemics a batre si eixos periodistes i els mitjans de comunicació per als quals treballen no escriuen i diuen allò que ells volen llegir, escoltar o vore. El trumpisme, eixa onada de suposada llibertat que havia tornat d’ençà que els Estats Units havien canviat d’inquilí a la Casa Blanca i havien travessat l’oceà atlàntic fins arribar a Europa, no pot dissimular, de cap de les maneres, el seu desig per controlar el missatge, l’opinió públic i, per tant, intentar romandre al poder durant anys i panys. Si més no, Trump i Florentino tenen més coses en comú que els uneix, tot i la distància física que els separa, que no allò que els diferencia. D’entrada, no poden negar la seua edat, la seua forma de ser i de comportar-se davant el públic sense adonar-se’n, ni ells ni els seus assessors, que la societat ha avançat, sortosament, i que allò que fa uns anys podria fer gràcia o presentar-se com un acudit està passat de moda, no només pel pas del temps, sinó, sobretot perquè la gran majoria de les persones no ho veuen així i, socialment, hem avançat en drets, en igualtat i en les llibertats individuals. Tanmateix, el trumpisme s’entesta cada dia per intentar confondre l’opinió pública sense recordar que els drets i les llibertats assolits han suposat l’esforç i la lluita de moltes persones i generacions al llarg de molts anys i que, actualment, són en perill per culpa d’aquells partits d’ultradreta i de dreta extrema que treballen per eliminar-los.

Malauradament, la roda de premsa de Florentino Pérez va recordar totes les compareixences que quasi a diari realitza Donald Trump on menysprea els periodistes, fa comentaris masclistes tot esperant la rialla de la resta dels presents i, finalment, no tenen cap vergonya per assenyalar en públic aquells que fan preguntes incòmodes o tracten de fiscalitzar la seua feina. Florentino, de ben segur, ha pensat que pel fet de ser president d’un equip de futbol està exempt de la crítica. Ans al contrari, com a persona pública està sotmesa a ser jutjada, criticada i fiscalitzada sense embuts ni límits més enllà que els deontològics que es marca cada periodista o del codi penal establert. La seua designació no respon a un desig diví o sobrenatural. El seu mandat és limitat tot i que, un i altre, tracte de cercar amagatalls o dreceres que voregen la legalitat per perpetuar-se com si d’un faraó n’estiguérem parlant.

El problema d’este tipus de personatges és que pensen que amb diners i poder ho poden comprar tot. La dignitat, l’honorabilitat o la integritat no són en venda, no es poden comprar ni vendre. S’ho ha de guanyar u mateixa cada dia i sembla que ni un ni l’altre són en disposició de tindre’n. Com bé diu Martin Baron, ex director del Washington Post, Trump “vol vassalls i submisos al seu voltant”. Això mateixa es podria estendre a Florentino.