Excessos? No, que va...

Llegia fa uns dies en aquest mateix diari que Pérez Llorca ha aconseguit en menys d’un any al capdavant de la Presidència de la Generalitat tindre el govern més car en diners i en persones de l’última dècada. Per què serà que no m’estranya gens?

Per als docents no hi ha diners i es recorre al discurs de l’infrafinançament i de la culpa de tots els mals de la generalitat a Pedro Sánchez i de la corrupció del PSOE. Quina novetat!

Tampoc ens podem oblidar que just abans que començara la vaga docent es van renovar els concerts amb els col·legis de l’OPUS que segreguen per sexes a xiquetes i xiquets, la qual cosa està prohibida per la LOMLOE, que cal recordar que és una llei orgànica.

Si a més tenim en compte que va “col·locar” a la seua parella a la Diputació de València amb una comissió de serveis i sembla que s’està maniobrant perquè la plaça passe a ser indefinida, podrem endevinar que, el “cada dia menys honorable”, no està per donar massa lliçons de transparència a ningú.

Sembla que des del carrer com volen reforçar alguns, amb tocs al braç d’algun vaguista, volent semblar proper i més o menys proper i “amigable” però sense deixar d’insistir en el fet que negociar no és imposar i que totes les parts ha de cedir en les seues reivindicacions. O siga un clar exemple de com ser un “amigable” feixista de manual.

I tant que la negociació implica cessió per totes les bandes. Aquesta és la primera lliçó que reben els negociadors en qualsevol àmbit i aspecte. Però la segona lliçó és la de no acusar la part contrària de sectaris i d’impermeables a les posicions d’un quan no se li fa cas. El reconeixement de les parts és essencial per a poder començar a parlar siga la situació que siga. Amb mobilitzacions o sense, i estiguen els ànims com estiguen, perquè el més important deu ser el resultat final.

La imposició no és una bona estratègia i el president ho devia saber. No es deu imposar les mesures quan tens una vaga a què no se li veu un final clar perquè ja s’ha anat molt lluny. I els personal docent està fart. Molt fart.

A Pérez Llorca no li interessa gens aquesta mobilització, perquè si vol guanyar als docents per esgotament, crec que s’equivoca. Estan molt farts. I l’arrogància de la consellera Ortí no ajuda. Com tampoc ajuda la testosterona del seu secretari autonòmic McEvoy.

No vaig a fer ús de la bola de cristall (que la tinc) per saber qui guanyarà aquesta partida, si és que algú la pot guanyar. Però del que si estic segura és que els personal docent té el suport de les famílies i de l’alumnat que és com dir que tenen el suport de la societat.

Tot això a un any de les eleccions autonòmiques i municipals. Tot un repte per a Pérez Llorca que encara no ha estat designat com a candidat ni per un congrés que encara no s’ha convocat, ni pel seu líder.

I Camps clamant pel desert amb què vol tornar a ser candidat i president sense que ningú de la direcció li diga res. Molt esperpèntic tot.

Però tornem a Pérez Llorca que és una contradicció amb potes entre el que diu i el que fa.

Ara que ja té el pacte fet amb els feixistes sobre la proposta de pressupostos que s’acabaran aprovant a les Corts, segurament estarà un poc més tranquil, tot i que caldrà que done moltes explicacions i a molta gent.

Cada dia estic més convençuda de què les diferències entre la dreta del PP i la ultradreta són més difuses. I precisament Pérez Llorca encarna aquesta figura ben difusa. Sembla més accessible i proper que Mazón, però només és façana. La realitat, tal com anem veient, és ben diferent i bastant més dura.

Molta mà estesa de boqueta, però molt pocs avanços en cap sentit i menys amb el tema de la vaga docent.

Molta voluntat de normalitat institucional, però manté a Mazón al seu escó i amb el seu sou, i sense feina.

Molt de discurs de baixada d’impostos (sobretot a les grans fortunes) i mentrestant, s’afebleixen els serveis públics que hem anat construint entre totes i tots perquè foren elements redistribuïdors de la riquesa generada i que, paradoxalment, han d’eixir dels impostos que ja ha baixat. La qual cosa redundarà en pitjors serveis públics per a tota la població que, en massa moments, ja ha de recórrer a la sanitat privada per estar la pública saturada des de fa anys.

Molts somriures i semblança de proximitat, però a l’hora de la veritat, encara no ha rebut als familiars de les víctimes de la barrancada. I acaba de complir sis mesos al capdavant del Consell. Crec que ha tingut temps de sobra per a fer-ho.

Sols em queda l’esperança que tota la gent que ompli places i carrers amb samarretes verdes, quan vaja a votar l’any que ve tinga memòria i recorden el que se’ls està fent i com els estan tractant.

I l’esperança és l’última cosa que s’ha de perdre. Almenys jo encara m’ho crec com a bona romàntica que vull continuar sent.