La decència segons Feijóo

«Devolveré la decència a mi país, con ayuda o sin ella».

Hi ha frases que diuen molt més del que aparenten. La pronunciada per Alberto Núñez Feijóo encaixa plenament en aquesta categoria. Perquè quan un dirigent polític afirma que “tornarà la decència” a un país, està suggerint que aquesta s’ha perdut i que ell representa la capacitat moral de restituir-la.

La frase no és menor en el context polític actual. A Espanya, pràcticament totes les forces polítiques arrosseguen casos, polèmiques o ombres que dificulten repartir certificats de superioritat ètica amb facilitat. La decència, si vol tindre algun sentit real, hauria de ser una exigència permanent per a tots, no una arma de confrontació partidista.

I ací apareix una qüestió incòmoda que convé formular sense eufemismes. Pot un líder d’un partit amb ministres o exalts càrrecs encausats o investigats en diverses causes judicials erigir-se en àrbitre suprem de la decència política? I, al mateix temps, pot assenyalar amb contundència un altre partit en què, de moment, hi ha persones investigades, citades o implicades, però que encara no han sigut condemnades ni, en molts casos, formalment acusades de cap delicte?

La diferència no és menor. En un estat de dret, la presumpció d’innocència no és un detall: és un pilar essencial. Les responsabilitats penals les determinen els tribunals, no els discursos polítics. Tanmateix, en el debat públic s’ha instal·lat una dinàmica preocupant: convertir les investigacions judicials en condemnes polítiques quan afecten l’adversari, i reduir-les a soroll mediàtic quan afecten els propis.

Això genera un doble raser que erosiona la credibilitat del sistema en el seu conjunt. La justícia deixa de ser percebuda com un espai de garanties per convertir-se en un instrument més de la lluita política. I, alhora, la política deixa de respectar els tempos judicials, substituint-los per judicis immediats dictats des de la tribuna pública.

En aquest context, la frase de Alberto Núñez Feijóo adquireix un matís especialment rellevant pel seu final: «amb ajuda o sense ella». Es pot llegir com una expressió de determinació política, però també com una manera de situar-se en una posició d’excepcionalitat moral, en la qual l’objectiu declarat —tornar la decència— sembla justificar avançar fins i tot sense consens o suport ampli.

No es tracta d’insinuar escenaris extrems ni de forçar interpretacions apocalíptiques. No hi ha elements objectius que permeten parlar de ruptures de l’ordre constitucional ni de res semblant. Però sí que és evident que el clima polític actual, també a Espanya, està cada vegada més marcat per discursos que divideixen la realitat entre els qui representen la virtut i els qui són presentats com un problema a corregir.

Aquest tipus de relat té una eficàcia electoral indiscutible, però també un cost institucional important. Quan l’adversari deixa de ser un competidor legítim i passa a ser descrit com una anomalia moral, el marge per al diàleg es redueix i la confrontació es normalitza com a estat permanent.

Mentrestant, la ciutadania observa aquest intercanvi constant de retrets amb un desgast creixent. L’habitatge, els salaris, la precarietat laboral, la pressió fiscal, la sanitat o l’educació continuen sent els problemes centrals del dia a dia. Però el debat públic s’orienta massa sovint cap a la disputa sobre qui té el monopoli de la decència.

En aquest escenari, la pregunta de fons no és qui té raó en cada cas judicial concret, sinó per què la política ha convertit la sospita en argument principal i la decència en bandera de confrontació.

Potser la qüestió real no és qui ha de tornar la decència a Espanya, sinó quan la política deixarà d’utilitzar-la com a eslògan i començarà a exercir-la amb el mateix rigor cap a tots els actors, sense excepcions ni dobles estàndards.

Perquè la decència no és un patrimoni que s’anuncia des d’un faristol. És una pràctica constant que exigeix coherència. I quan aquesta coherència es perd, no només es deteriora l’adversari polític: es debilita la confiança en el conjunt del sistema democràtic.