Un model de creixement que millore el benestar dels valencians

Des de principis del segle XXI, l'evolució de l'economia valenciana es caracteritza per un excepcional creixement demogràfic –l’any 2025 érem 1.232.895 persones més vivint al País Valencià que l’any 2022-, protagonitzat per la immigració –un milió de persones havien nascut en altres països- i per un pobríssim comportament de la renda per càpita –representava el 95,5 % del total estatal l'any 2000 i baixà al 84,7 % l'any 2024-. Esta evolució és semblant a les Illes Balears, Canàries i Catalunya.

Si ho mirem des del punt de vista de la productivitat, l’evolució també és dolenta, ja que el valor afegit brut per persona ocupada també se situa per davall de la mitjana espanyola i amb tendència a la reducció -l’any 2000 era del 95 % i l’any 2024 del 93 %-.

A hores d’ara existeix cert consens sobre els factors que provoquen eixa evolució de la productivitat: l'especialització en sectors de baixa productivitat, el baix esforç en R+D i, el menor nivell que la mitjana de capital humà, les menors dotacions de capital públic i la menor grandària de les empreses.

Afegiré jo també que les comunitats autònomes més dependents del sector turístic presenten creixements més baixos de la renda per càpita i taxes d'atur i abandó escolar més altes. L’ocupació al sector turístic ha augmentat al País Valencià del 12,25 % al 13,05 %, entre els anys 2019 i 2024, mentre que la renda per càpita en eixe mateix període s’ha reduït del 87,3 % al 84,6 %.

L'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques (IVIE) a la seua monografia sobre la distribució geogràfica de la renda a Espanya va concloure:

• “Les regions, províncies i municipis que tenen una dependència excessiva del turisme presenten nivells baixos de benestar, la qual cosa probablement és un reflex que els beneficis d'esta activitat no es traslladen a la població que resideix en ella”

• "El turisme és una altra de les activitats econòmiques fonamentals que pot portar a un model de creixement perillós i causar una alta gentrificació de la ciutat".

Per contra, la indústria mostra una major debilitat que a la resta d'Espanya. En 2025 l'Índex de Producció Industrial (IPI) va caure al País Valencià un 1,0% (Espanya +1,5%). A més, els nivells de la producció industrial se situen molt per davall dels valors precrisi, en grau més alt respecte al que s'observa en el conjunt estatal. Encara que la producció de béns de consum i la d'energia superen ja en un 1 % i en un 2 % respectivament els nivells de 2019, en béns intermedis i d'equip encara falten 5,6 i 39,9 PP, respectivament, per a recuperar els nivells prepandèmia (BBVA Research). L’ocupació al sector industrial és del 16,6 % l’any 2025 amb una tendència a la baixa –l’any 2008 era del 18,8%-.

Un grup d’economistes catalans acaben de publicar l’informe Fenix, on qüestionen el model de creixement econòmic agregat, mentre que el benestar relatiu dels ciutadans es redueix, atenent l’evolució de la renda per càpita.

Les coincidències amb l’evolució al País Valencià són evidents. Detallaré alguns aspectes concrets:

Ha estat fàcil prioritzar abans el creixement extensiu basat en el volum que no amb la transformació del model productiu a activitats de major valor afegit.

Un sistema de finançament autonòmic desfavorable i una execució crònica insuficient de les inversions de l'Estat al País Valencià, limiten els recursos necessaris per a atendre la demanda de serveis d'una població creixent.

Són molts els sectors empresarials directament beneficiats pel model actual: grups hotelers, lobbies vinculats al turisme, empreses de restauració.

Una part significativa de la patronal valenciana continua basant la seua competitivitat en salaris baixos (restauració, hostaleria, comerç). Són estos els sectors que més creixen en ocupació i també els que més s'oposen als augments del salari mínim.

Necessitem bones ocupacions per a millorar el benestar de valencianes i valencians. A un estudi recent de Lizarraga, Martínez de Lafuente i de la Rica consideren bones ocupacions a treballs amb: (i) Salaris adequats, previsibles i d’acord amb la productivitat per garantir un nivell de vida adequat a la societat en què s’emmarquen. Alhora, han de permetre la planificació financera a mitjà i llarg termini de l’activitat empresarial. (ii) Treball estable: la lleialtat contractual és un component clau de la qualitat de l'ocupació, ja que redueix la incertesa i permet als treballadors desenvolupar trajectòries professionals en què la inversió en capital humà siga d’interés per a totes les parts; (iii) Condicions laborals acceptables, amb horaris raonables i previsibles, protecció contra els riscos laborals i un entorn de treball segur i saludable; condicions totes elles sine qua non per als bons llocs de treball; (iv) Accés conegut als drets laborals i als beneficis socials, amb l’existència de proteccions legals fermes i clares, vacances remunerades, baixes per malaltia efectives i cobertura sanitària.

És l’hora del retorn de la política industrial com a palanca de prosperitat. Una nova política industrial amb l’administració pública com a actor estratègic en la identificació dels objectius a llarg termini. Cal que els diferents nivells de govern, la Generalitat també, situen la indústria al centre del projecte econòmic del país, mitjançant polítiques públiques decidides.

L’equilibri entre creixement econòmic i benestar està trencat. Si no s’actua decididament el perill és gran, ja que el malestar derivat de la pèrdua de poder adquisitiu, la crisi d’habitatge, la saturació dels serveis públics o la crisi ambiental, poden limitar la transformació del model productiu i alimentar discursos racistes i, al mateix temps, favorables a mantindre el creixement a qualsevol preu, ajornant una vegada més les reformes estructurals que s’orienten a la transformació real del model.