Passa més fam que un mestre d’escola

Que l’escola pública ha sigut tradicionalment el lloc de socialització i aprenentatge més important per a les classes humils de la societat és un fet inqüestionable. Parle de les classes humils, és clar, les més riques ja ho tenien clar amb les escoles privades, de l’església o no, i l’oportunitat d’accés a la formació superior. Què haguera sigut de nosaltres, els que ara tenim formació universitària, sense l’escola pública?

No debades, en ple franquisme els homes (dic homes i no dones) que arribaven a posseir una formació superior i entraven per estatus en les classes mitjanes liberals -advocats, enginyers, arquitectes, metges, notaris, etcètera- eren considerats autèntics triomfadors de la vida social, sempre acompanyades del don, i un exemple a seguir per tothom. Per descomptat, hi havia de tot, fins i tot persones ben pobres que aconseguien ascendir en l’escala social amb gran esforç personal.

Però, tanmateix, per a les classes més humils, lligades al món rural o no, l’escola pública (o la formació eclesiàstica) era l’única institució que oferia la possibilitat, si més no, d’aprendre les quatre regles, com deien, per a poder defendre’s mínimament en la vida. Per a aquells que encara vam conéixer de ben a prop les iaies analfabetes que van patir la postguerra en condicions de vida duríssimes i a les quals van furtar la possibilitat de formar-se, l’escola pública era l’única alternativa factible que teníem per a avançar en la vida i superar el trauma en l’educació de les nostres famílies.

Els pares de vegades ens contaven anècdotes dels mestres, les manies dels uns i dels altres, o la facilitat que tenien per als càstigs i l’ús de la violència, si venia al cas en un moment donat. Però, a fi de comptes, sempre hi havia una frase que de menut em cridava l’atenció, referida a la gent sense recursos: “Passa més fam que un mestre d’escola”. Els mestres eren coneguts per rebre sous molt baixos i tindre escassa consideració social, segons els casos; de qualsevol manera eren professions de segona o tercera categoria amb relació a les professions liberals.

Amb la democràcia, semblava que les coses canviarien. Tanmateix, en el fons van canviar poc. Hi ha hagut moltes millores fonamentals, és clar, cal reconéixer els avanços. Però han continuat amb sous baixos, poca consideració social, i, sobretot, condicions de treball precàries per als temps actuals. La meua companya ha sigut mestra i directora d’una escola pública i conec fil per randa tots els problemes administratius i de docència intrínsecs que arrosseguen els professionals de l’ensenyament.

I per què no han canviat les coses, en essència? Encara pesa molt la influència de l’Espanya caciquil i corporativa de sempre? O pel gran cangueli psicològic de l’esquerra quan ha governat? La veritat és que únicament cal veure la diferència amb l’oportunitat d’estudiar del premi Nobel Albert Camus, de procedència pobríssima, gràcies al sistema de beques de la França de principi del segle XX. A Espanya, aleshores, els estudis eren inaccessibles si no tenies diners o influències i contactes amb la gent rica. Amb altres paraules: la formació en este país sempre ha estat reservada a la gent amb més poder econòmic.

I el cas és que al País Valencià el treball dels mestres ha sigut encomiable pel redreçament de la llengua. Sense ells no haguera existit l’escola en valencià ni res per l’estil: Enric Soler i Godes, Carles Salvador, Empar Navarro Giner, Marifé Arroyo, Manolo Civera.., i tants i tants altres anònims però tan significatius. Si aquells que llegim i escrivim en valencià tenim alguna lleugera esperança de futur serà, no cal dir-ho, gràcies a l’esforç encomiable que fan els mestres a les aules.

Ara han dit: Ja n’hi ha prou. Fins ací. I estan protagonitzant una vaga històrica per a canviar, definitivament, esta perversa dinàmica. No sé si ho aconseguiran, però la seua lluita, al capdavall, és la lluita per la dignitat de moltes generacions de famílies humils que tenien en l’escola pública l’únic accés a l’educació i la cultura. Caldrà desterrar, d’una vegada per totes, aquella fatídica frase inserida en la memòria popular: “Passa més fam que un mestre d’escola”.