Al voltant de la visita del papa

Una part important de la ciutadania d’aquesta Sepharad, expressió que prenc del nostre poeta Salvador Espriu, es considera catòlica, fet que no ho podem ignorar, i per tant, respectem el seu dret a manifestar-se i expressar la seua doctrina, doncs, la visita del pontífex Lleó XIV entraria dins de la normalitat, formant part de la vida pública i alhora essent notícia d’actualitat. La visita s’ha escenificat, però, amb grans actes de masses d’afirmació, diguem-ne en tant que col·lectiu social, igualment, s’han complit els protocols previstos pels caps d’Estat, al meu entendre amb excés. Allò que no veig clar és l’espai que la televisió pública ha donat a l’esdeveniment, puix més enllà de les necessàries referències informatives, s’han programat espais especials d’actes o espectacles de clar contingut religiós, que ens continuen recordant altres èpoques passades.

La personalitat de l’actual papa, per tot allò que fins ara ha manifestat, apunta a que tal vegada aquesta visita podria contribuir a una renovació de l’Església a Espanya. Recordem com majoritàriament la citada confessió religiosa presenta una trajectòria marcadament conservadora: es manté al costat dels poderosos, consentiment dels abusos sexuals d’alguns dels sacerdots, com ha reconegut el papa, no s’ han condemnat explícitament els crims del franquisme, i un llarg etcètera. Hui encara continuen en vigor els acords de 1979, els quals atorgaren beneficis fiscals al bens eclesiàstics, a més de preveure el finançament del seu personal religiós. Si aquesta visita va a obrir canvis de debò, de calat, benvinguda siga, en funció d’anar cap a canvis de mentalitat, amb més tolerància envers els no creients o altres religions, i si es camina cap una Església més atenta a les necessitats socials, fins i tot disposada a reivindicar solucions a problemes com el de l’habitatge, la qual cosa implicaria més coherència amb allò que afecta el patrimoni eclesiàstic i els privilegis, per citar un exemple.

La visita ha estat un tant un gran espectacle, amb discursos, i altres formes d’expressió, o de comunicació entre la jerarquia i la gent, tractant de crear certa imatge de proximitat, això si, des de la jerarquia d’uns envers els altres, feligresia i ciutadans. Per altra banda, hem escoltat discursos llegits i preparats, amb els aplaudiments de rigor, sense oblidar la presencia de la jerarquia superior en la seua totalitat masculina. La pregunta seria: s’enceta una línea de reforma, com va passar amb el Concili Vaticà II? Doncs, no cap dubte que els no creients, que som la resta de la societat, donaríem la nostra benvinguda als canvis, tot i esperant nous comportaments per part de la Conferència Episcopal Espanyola.