La clara transparència

La ideologia del tecnocapitalisme és tan diàfana que alguns versos de la famosa cançó de Carlos Puebla dedicada al Che, podríem considerar-los profèticament precisos, auguris a contrario. Ja no ens queda la clara i entranyable transparència d’un dels últims herois moderns, sinó la clara i avorrible transparència del totalitarisme que s’imposa sobre el planeta sense adonar-nos-en, com aquella granota ficada en aigua per a bullir. Ara no només són moneda de canvi el xantatge i la violència, sinó que ens els volen fer empassar com a instruments acceptables del combat polític. No debades, dedicar-li tan poc de temps a Cuba en els informatius, i que quan apareix alguna notícia siga a rajaploma, i perquè afecta l’economia d’empreses espanyoles (Meliá i Iberostar han deixat d’operar 27 hotels en el país del Carib este mes de juny de 2026) fa gust de fruita caiguda, i no oblidem que la fruita caiguda és la que ha tingut por de brillar.

És cert, Cuba no és Cuba, però igual com Haight-Ashbury, l’històric centre hippie de San Francisco, no és Haight-Ashbury, ni cap lloc mític dels últims setanta o huitanta anys seguix sent el que encengué en nosaltres l’espurna d’una vida distinta. Cal admetre-ho: el poble cubà podrà criticar, debatre o dialogar sobre el destí de l’illa des dels dies de la Revolució, i sobretot de com enfrontar un futur en pau i unit. Però per damunt d’això, Cuba és un símbol. No de l’esquerra, no del socialisme, no de projectes conduïts al fracàs (aquell que Tariq Ali batejà “eix de l’esperança”).

Cuba és el símbol, justament, d’una esperança que encara ressona en diverses generacions, puix en aquella illa d’Amèrica s’aconseguí, en un marc geogràfic que no ha conegut cap altre exemple semblant, que els drets a l’educació, a la sanitat i a la seguretat estigueren a l’abast de tot el país. I per això mateix, Cuba és ara el grau zero del nou totalitarisme planetari: perquè molesta. Però ací el gran amo no intervindrà amb virulència, no arribarà amb el punyalet per a donar-li el colp de gràcia definitiu, sinó que esperarà la degradació, la rendició per esgotament, per la senzilla raó que un poble en una illa va ser capaç de mostrar-li durant dècades què és la dignitat.

Després del setge a Cuba, ¿vindran Colòmbia, Mèxic, una Nicaragua a la deriva…?, ¿i per què no les illes Canàries? En un planeta de diners, els diners manen. I les empreses turístiques abandonen la nau amb les mans cobrint-se les vergonyes. No oblidem que el patró or mou el món, i les grans guerres s’han lluitat per a defendre’l. Ara bé, nosaltres no deixarem de recordar amb respecte i admiració aquells beatniks de Sierra Maestra, i les paraules de Camilo Cienfuegos esculpides en el marbre de la memòria: “Que no pensen els qui envien els avions, que no pensen aquells que tripulen els avions, que anem a agenollar-nos i a inclinar el cap”. Així de rotund i de formós. Hasta la victoria siempre, comandantes!