Dones i conflictes armats

La nomenada guerra d’Iran, i l’actitud de Pete Hegseth, flamant secretari de Guerra nord-americà, ardent guerrer ell, sostenint que les dones han d’estar fora de l’exèrcit perquè no complixen els estàndards de força bruta, em porten a recordar el paper de les dones en conflictes armats, en la ja llunyana II Guerra Mundial i pensar en el que podrien jugar ara.

És coneguda l’actuació femenina en la resistència contra el règim nazi en l’Europa ocupada, organitzant xarxes de suport i, també, participant en accions directes. Dit això, l’exèrcit que més incorporà a la muller en les tasques bèl·liques fou el soviètic. Arran de la invasió nazi Stalin llançà una crida per a incorporar les dones a la guerra. Més d’un milió s’allistaren com a franctiradores, sapadores i conductores de tancs. Les que més fama assoliren, però, foren les components dels tres regiments femenins de combat aeri, singularment el 588 de Bombardeig Nocturn (46ª Bandera Roja des de 1943). En efecte, 115 dones conformaren esta unitat de combat, armada pobrament amb avions biplans de lona dels anys vint. Paradòxicament, esta feblesa era la principal virtut en el combat, ja que les pilots, quan estaven a prop de l’objectiu deixaven el motor al ralentí, s’apropaven en silenci i deixaven caure la bomba. Degut al pes de les bombes i al vol a baixa altitud, volaren sense paracaigudes fins a 1944. En total serviren 261 xicones, de les quals en moriren 32. No obstant la seua eficàcia i sacrifici, les “bruixes nocturnes” no participaren en la desfilada del dia de la victòria a Moscou de 1945.

Un altre àmbit en el què les dones s’implicaren fou el de tasques auxiliars. Pel que fa a les alemanyes, Hitler s’oposava a què participaren en la guerra, però conformaren un cos específic: la “Wehrmatchhelferin”, és a dir: operadores d’aparells, administratives i sanitàries. Al final de la guerra hi havia 500.000 alemanyes en este cos, la mitat d’elles voluntàries. No precisament com a auxiliars hi hagué les “Aufseherinnen”, o guardianes en els camps de concentració. La més famosa d’elles per la seua crueltat resultà Ilse Koch, cap de les guardianes de Buchenwald. Esta dona guanyà una trista celebritat, no sols per les acusacions de corrupció, sinó per haver seleccionat presoners per a la mort amb la fi de fabricar pantalles de làmpades i altres objectes amb la seua pell.

Pel que fa als exèrcits aliats occidentals les dones participaren, sobretot, com a sanitàries. I, tant en els Estats Units com en el Regne Unit, tingueren un paper més que destacat en la indústria armamentística. Com ocorregué en l’anterior conflicte mundial, les mullers hagueren d’ocupar els llocs que els hòmens havien deixat vacants en les fàbriques, però a diferència de l’anterior conflicte, este treball marcà el punt de no retorn per a la consecució dels drets civils de la dona. De fet, la propaganda aliada enaltí el paper de les dones en les fàbriques. Cal destacar les fotografies preses per Alfred T. Palmer per a l’Office of War Information. Rosie the Riveter aconseguí fama mundial, primer amb la cançó i després, amb la imatge icònica del “We Can Do It”, de la Westinghouse. Una dècada després Edith Anderson, trencaria esta imatge idíl·lica amb l’esplèndida novel·la A Man’s Job centrada en l’explotació de la dona en l’àmbit ferroviari.

Ara bé, l’artista que millor reflectí el treball femení en esta època fou Laura Knight en “Ruby Loftus screwing a breech-ring” (1943, Imperial War Museum, Londres). Este llenç glorifica el treball femení en la seua màxima expressió. La imatge de concentració en el treball de Ruby Loftus, una operària gal·lesa de 21 anys, transporta el misticisme al treball fabril. Convé recordar que abans de 1943 s’havien produït vagues en les fàbriques perquè les dones consideraven que el seu treball estava infravalorat, cosa que intentà apaivagar el Ministry of Production amb este llenç.

Caldria afegir un altre àmbit de participació: el de les dones que patiren, no sols com a població civil castigada, sinó com a objecte sexual forçós. S’ha insistit molt en les violacions dutes a terme pels soldats soviètics durant els seus primers mesos d’entrada en sol alemany: és cert. No és tan conegut, però també real, el dany provocat a les dones per soldats aliats, no sols en territori enemic, sinó en la pròpia França, cosa sobre la què, políticament, ha convingut callar. El gros del patiment, però, se l’endugueren els centenars de milers de dones raptades per les Forces Armades Imperials del Japó per a esdevenir “dones de consol”, “comfort women”, eufemisme que repugna a la intel·ligència explicar (imprescindible Halmoni. La revolución de las abuerlas coreanes de María del Pilar Álvarez). L’actual primera ministra Sanae Takaicchi, èmula de Tump, nega esta qüestió: “fou una guerra per seguretat”, afirma.

Dit tot açò, el paper que podria jugar la dona en els conflictes el reflectí Sylvia Iparaguirre en el relat “En el sur del mundo” (El país del viento). Immigrants gal·lesos han colonitzat Chubut. En algun moment els indis rodegen el poblat. El colons s’atrinxeren. La col·lisió s’endevina. De sobte una dona s’alça i camina amb determinació cap als indis amb el seu nadó als braços. Silenci expectant. Arriba davant una dona i li entrega el seu fill. Estupor. Les dones es miren, l’índia retorna la criatura. A continuació és l’home qui s’alça i avança cap al cap de la tribu qui descavalca del cavall. Després, ja, salutació general. El conflicte no ha arribat a començar, la convivència triomfa. Intel·ligència i fortalesa de la dona. Doncs així sempre, també ara.