Parlar de gordofòbia també és fer política

La setmana passada vaig llegir un article sobre les arestes d’aquesta classe de prejudicis o aversió cap a les persones amb sobrepés. Però abans definirem el terme per a saber del que parles, tot i que encara que quede molt clar pot haver-hi gent que desconega el terme.

La paraula "gordofobia" no ha sigut inclosa oficialment en el Diccionari de la Llengua Espanyola. No obstant això, la Fundació de l'Espanyol Urgent, impulsada per la RAE, l'ha monitorada i classificat morfològicament. Significat: Es compon de l'adjectiu gros ("d'abundants carns") i el sufix -fòbia (del grec, que indica "aversió" o "rebuig"). Descriu l'actitud, comportament o sistema de discriminació, estigmatització, prejudici i aversió dirigit cap a les persones amb sobrepés o obesitat.

Jo l’he patida molts anys i de molt a prop. Podríem dir que dins mateix de la família fins que va deixar de fer-me mal i em vaig acabar acceptant com soc. Una dona amb sobrepés que va per la vida amb problemes molt més greus, o no, que la seua aparença.

Precisament per haver-la patit, puc afirmar que és, també, una imposició patriarcal que ens fa creure que els cossos normatius són aquells que agraden a la mirada masculina en general.

Una altra manera de dominació patriarcal que imposa com hem de ser les dones en totes les etapes de les nostres vides i que utilitzen totes les eines que el brinda el sistema per fer-les valdre i, d’aquesta manera, minar la nostra autoestima per ser més fàcilment mal·leables.

Hi ha un punt on ens apleguen a fer creure que ni som desitjables, ni cap altre home ens aplegarà a estimar, així que per tant ens hem de doblegar.

És, també, una manifestació més de violència masclista perquè ens redueixen a ser només un cos. La resta no importa. Sols aparença. No importen els nostres sentiments, la nostra intel·ligència o intel·ligències. Tampoc les nostres ambicions, desitjos o emocions. Tot es redueix a l’aparença.

Les dones som molt més que un cos. Aquesta mirada reduccionista del que som busca, com sempre, deixar-nos fora dels espais públics, entesos com a espais de poder de tota classe. Busca fer-nos creure que “el que és natural” és que anem per la vida sense ambicions i tan sols buscant agradant als senyors amb els quals ens anem trobant a la vida.

Com si l’única aspiració fora la que va imposar el règim feixista del dictador: “pescar un bon marit per cuidar-lo i tindre fills”. I va a ser que no!.

Eixos temps, afortunadament han passat i les dones hem anat guanyant espais als quals no estem disposades a renunciar.

Com sempre, el feminisme ha tingut molt a veure en la consecució d’aquests espais, i, tret de presidents del govern central, les dones estem als governs autonòmics com a presidentes, hi ha alcaldesses, lideresses sindicals, veïnals i un llarg etc.

I les dones que ocupen aquests espais no són valorades pel seu aspecte físic. Ho són per la correcta execució de les seues responsabilitats. Alguna cosa hem guanyat.

Per què dic que parlar de gordofòbia és també fer política? Doncs perquè ajuda a mirar amb altres ulls la realitat del que som les dones. Perquè som molt més que cossos i tenim drets humans que amb aquesta mirada reduccionista pretenen fer desaparéixer i convertir-nos en poc més que florers que adornen al costat d’algú que es pot acabar creient que és el nostre propietari.

La diversitat corporal és un fet. Com ho és tindre els ulls de colors i formes diferents. O els cabells de diferents colors. I qui no ho vulga veure, té un problema seriós, perquè estem al món i ací ens quedarem.

Perquè la nostra mirada de dones amb més o menys quilos és tan important com la dels homes. Perquè els nostres drets existeixen molt més enllà que la nostra aparença. I perquè des del feminisme reivindiquem igualtat de dret en tots els sentits i per a totes les dones siguen com siguen: Drets humans per a totes les dones.

A més també hem de fugir de la mirada conservadora i també reduccionista de la medicina que també la té de la gordofòbia sot a l’excusa de la salut. Com si la salut no tinguera en si mateixa una mirada androcèntrica i fins i tot un punt misògina.

Que no!, que no ens intenten vendre aquest discurs mèdic, quan la majoria de les investigacions (en realitat totes fins a finals del segle passat) estan fetes sobre cossos masculins. I com ja sabem la resposta farmacològica és diferent en dones que en homes.

I tant que parlar de gordofòbia és parlar de política, perquè afecta els cossos i vides de les dones al seu conjunt. Perquè afecta les seues condicions de vida. Pel fet que és una forma de violència masclista. Ja que és una mirada reduccionista del que som les dones com ja he dit. I perquè tot el personal és polític.

Una vegada més (i ja en són moltíssimes) el feminisme combatent al patriarcat i les seues estratègies destinades al manteniment dels seus privilegis i a l’intent continuat per silenciar les nostres veus.

Perquè els nostres cossos, com les nostres vides, són nostres i, per tant, nosaltres decidim. Ja n’hi ha prou!!!