Tens una prioritat nacional al Congo

D’un temps ençà, el llenguatge polític ha recuperat el camp semàntic de la prioritat nacional. De prioritats sempre n’hi ha hagut, com ara disposar d’abastiment alimentari, de fonts d’energia o de mitjans per a garantir la seguretat. Allò nou és emfasitzar-ne el contrast amb elements externs, parasitaris, que haurien vingut a fagocitar els recursos: els immigrants.

A popularitzar el concepte fou Donald Trump amb el lema electoral 'America First'. En seguiren deportacions massives i el desmantellament d’Usaid, l’Agència Estatunidenca per al Desenvolupament Internacional («Vots que poden matar», Levante-EMV, 09/07/2025). A casa nostra, el discurs ve esventat per Vox. Això n’explica l’animadversió envers les institucions que donen suport a l’acollida als immigrants. El 2024, el portaveu de Vox a la comissió de Cooperació Internacional, José Alcaraz, defensà despenjar-se de l’Agenda 2030 de l’ONU, que inclou 169 mesures per a erradicar la pobresa i contrarestar el canvi climàtic.

I, tanmateix, l’acollida als immigrants genera riquesa. L’informe Funcas La immigració a Espanya: reptes, impacte i polítiques palesa com, del 2022 ençà, la meitat del creixement del PIB –capdavanter a la UE– es deu a l’aportació laboral dels nouvinguts. Segons dades de gener recollides per l’INE, la Comunitat Valenciana lidera la recepció d’immigrants, circa un 20 % de la població. La regularització en marxa permetrà que molts puguen treballar en condicions legals i aporten així la pròpia contribució via impostos.

Això no convencerà els enverinats per la retòrica xenòfoba. Aquesta rebutja la presència d’allò estrany, la diferència cultural i el diferent color de la pell («No blanc ni negre: ésser humà», Levante-EMV, 28/02/2026). Tal vegada haurien d’adoptar doncs altre punt de vista.

El passat 17 de maig, l’OMS declarà un brot del virus Ebola al Congo. Circulava ja mesos abans; els sistemes de detecció, minvats pel finançament decreixent, hi arribaren tard. Es tracta de la soca Bundibugyo, per a la qual no hi ha vacuna, i el brot s’escampa per l’Àfrica central. La República Democràtica del Congo, quasi cinc vegades més extensa que Espanya i amb més de cent-cinc milions d’habitants, és hereva de l’Estat esclavista establert durant la dominació belga. Des que s’independitzà, el 1960, no ha deixat de patir guerres civils. Malgrat les seues reserves de cobalt, es troba entre els quinze països més pobres del món. Quan Trump escenificà l’acord entre Congo i Ruanda a la Casa Blanca –tot recolzant-hi la seua aspiració al Nobel de la Pau–, el seu govern ja havia desmantellat l’Usaid.

Les epidèmies amenacen tothom. En un context de mobilitat global, la propagació d’un virus és sempre a l’aguait. Allò del Congo és doncs prioritari. Ara bé, com ho volem resoldre? Si no permetérem que els immigrants, amb el seu treball ací, contribuïren a les seues economies d’origen, i si no hi contribuírem nosaltres mitjançant l’ajut humanitari, condemnaríem els més pobres a enfonsar-se en la pròpia misèria. Eixa seria també la nostra misèria, en tots els sentits.

Tanmateix, es tracta sobretot d’una qüestió de dignitat. En la seua visita a Espanya, i després de la recepció al Palau reial, el primer lloc on s’ha adreçat Robert Prevost, papa Lleó XIV, ha sigut un centre d’acollida de Càritas. Allà escoltà, entre altres, el testimoni d’un jove senegalès sobre la seua pròpia arribada: «Em sentia perdut i sol. Havia deixat tot enrere. No sabia per on començar. Vaig trobar però persones que m’acolliren, em miraren amb respecte i em feren sentir que la meua vida importava». Quina prioritat pot haver per damunt d’aquesta...?