Gerda Taro

Un instant ho canviat tot. Vivim a la intempèrie, qualsevol fatalitat, un dia qualsevol, ens canvia la vida, les circumstàncies personals, els projectes de futur, les il·lusions. La fotògrafa alemanya Gerda Taro (Stuttgart, 1910- El Escorial, 1937) era conscient que arriscava la vida aquell fatídic 25 de juliol del 1937 en la sagnant batalla de Brunete de la Guerra Civil Espanyola. Era conscient, però el cuc rosegador del periodisme, del fotoperiodisme, la va portar a la primera línia del front. Volia fotos exclusives, era una periodista plenament moderna, la primera corresponsal de guerra caiguda en un front de batalla.

Paradoxalment, s’hi va deslliurar de les bales i les bombes, però, coses del destí, en tornar a Madrid, carregada de fotografies per a enviar a 'Ce Soir', la publicació francesa on treballava, va pujar damunt d’un cotxe de color negre i un tanc que circulava cap enrere, fugint del caos, va xocar contra el vehicle i la va atropellar. Morí a l’hospital pocs dies després. Tenia 26 anys. El tanc, conduït per Aníbal González i Fernando Plaza, dos joves de vint anys de la comarca de La Manchuela, a Albacete, fugia de les bales en camp obert. Eren dos joves voluntaris amb poca experiència en la guerra, com era habitual en les files republicanes.

El periodista Fernando Olmeda ha publicat un llibre (Libros del K.O.) on relata els cinc viatges que la fotògrafa, parella de Robert Capa, va fer en plena Guerra Civil. Gerda va visitar Aragó, Andalusia, València, Castella i Madrid i va recollir una gran quantitat de fotografies, algunes de les quals van ser atribuïdes a Robert Capa, que va ser, al cap i a la fi, el fotògraf que va guanyar la glòria i el reconeixement mundial. Un nom, per cert, inventat per la mateixa Gerda per a poder vendre les fotos amb una aura de prestigi per la presumpta procedència americana de l’autor. Autor que, en realitat, era hongarés, de nom Endre Ernö Friedmann. Gerda també era un pseudònim, en realitat Gerta Pohorylle.

L’escriptora i parella de Rafael Alberti, María Teresa León, li tenia un gran afecte, era una dona “encantadora, optimista, extravertida, vitalista”, diu el biògraf. I també una gran idealista perquè, més enllà de l’ansietat per obtindre bones fotografies, pròpia dels periodistes, Gerda era una dona compromesa amb la causa republicana. Un instant de fatalitat li va arrancar la vida.

Suscríbete para seguir leyendo